"... I, doncs, què hem de fer per guanyar? Trencar amb el PSOE?", em deia, aclaparat, un militant socialista a qui coneixia personalment i que es dolia de la derrota que havia patit el seu partit la nit del 16 de novembre de 2003. El PSC havia perdut deu diputats i es veia superat per CiU, amb quatre escons d'avantatge. En aquell moment, al carrer Nicaragua ningú no pensava en la suma alternativa que ha acabat generant dos tripartits consecutius.

La resposta ha tardat set anys en produir-se, però ha estat clara i contundent. La sociologia -i la biologia- són implacables i aquell cinturó roig, fidel i acrític, tendeix a la desaparició. El socialisme català és avui un recipient buit, conformat per quadres funcionaritzats i amb unes joventuts de recanvi que reclamen amb molta més vehemència un lloc segur a les llistes que no pas unes beques justes i suficients o la -tradicional- legalització de la marihuana. Però és que, a més, els socialistes catalans han estat incapaços de superar el pànic de discrepar -i combatre, quan és necessari- el PSOE i els seus governs.

Tot això, en gran part, és el que ha entès i aplicat ICV. Els ecosocialistes no van tenir por a trencar amb l'Esquerra Unida estatal el 1997 i, de fet, quan han governat hi han deixat emprempta ideològica. Potser no hi haurà gaire gent que enyori la limlitació dels 80 KM/h, però ningú no ha pensat mai que sigui ideològicament incoherent, ni que els ho hagin imposat des de Madrid.