Xavier Domènech serà el cap de llista de la candidatura que Barcelona en Comú, ICV, EUiA i Podem bastiran per concórrer a les eleccions espanyoles del 20-D. Aquest sabadellenc de 41 anys, professor d’Història Contemporània a la UAB, és un marxista heterodox, un investigador amb gran capacitat pedagògica, que utilitza la història com un estri per solidificar les seves anàlisis. S’hi estarà d’acord o no, però un fet és evident. Serà un dels pocs polítics catalans a qui, per conèixer-lo, s’haurà de llegir. No és poc.

Una lectura imprescindible per conèixer Domènech és el seu llibre  Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), editat per Akal. En ell recull moltes de les seves anàlisis sobre el moment present.

Ha dit en alguna entrevista que “la història no ens pot distreure”. Com a comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, no s’ha distret gaire. Es va estrenar fent retirar l’estàtua del rei Joan Carles del saló de plens. Prové de l’escola marxista: està vinculat des de fa anys a la revista Mientras Tanto, que va fundar el filòsof Manuel Sacristán el 1979. Però el seu no és un marxisme de manual. La descoberta de la figura de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, dirigent anarcosindicalista assassinat el 1923, ha impregnat el seu pensament.

Domènech troba semblances entre Seguí i Antonio Gramsci, el gran ideòleg marxista italià. Tots dos coincidien en una cosa: estaven convençuts que calia utilitzar els recursos que ofereix l’Estat, les institucions, per triomfar. Mobilitzacions al carrer, sempre en contacte amb els moviments socials, però sense perdre de vista l’accés al poder institucional per aconseguir l’hegemonia. El poder.  

Les ensenyances dels anys de Thatcher

Xavier Domènech és un profund coneixedor de l’experiència de govern de Margaret Thatcher (1979-1990). La considera un gran camp de proves per entendre el present. En un dels seus textos, defineix la Gran Bretanya dels anys vuitanta com “la zona zero de la lluita de classes”. El conflicte entre els sindicats de mines i el govern conservador va ser una prova. La derrota dels treballadors en el país on va néixer el moviment obrer industrial organitzat, va obrir la porta, segons l’historiador i ara candidat, a totes les desgràcies: l’especulació financera, la precarietat laboral, la privatització de serveis.

Davant del conflicte global, quina alternativa s’ha de forjar? Segons el cap de llista de l’aliança impulsada per Ada Colau, cal una suma de forces, que aplegui des dels treballadors a sectors de la classe mitjana, com defensaven Gramsci i Seguí. I que vagi de baix a dalt, és a dir, que comenci pels ajuntaments. De la mateixa manera que l’esquerra laborista va plantar cara a Thatcher des del Gran Consell de Londres, suprimit finalment per la Dama de Ferro...

Membre de Procés Constituent, Domènech té clar que l’hegemonia a Catalunya només es pot assolir des del catalanisme. També que, com pretenia Procés Constituent, cal intentar que l’eix social integri el nacional, en lloc de fer-ho a l’inrevés. I des del poder municipal. Defensa el Lluís Companys real, “viu, més enllà de la seva mort”, com ha dit vàries vegades. Caldrà fixar l’atenció en aquest candidat, que coneix a fons la història i la sap emprar. En la seva responsabilitat a l’Ajuntament, tothom s’ha fixat en el terme de “Programes de Memòria”. Però Xavier Domènech és sobretot l’home dels “Estudis estratègics”.