"Vostès ja no volen saber res de nosaltres", li deia un quiosquer de París al redactor de "Le Monde" que buscava informació per a un reportatge que ocupava la pàgina 3 de l'edició d'ahir. El venedor de premsa llançava aquesta acusació amb fonament, recordant les subscripcions que els editors rebaixen a meitat de preu, les versions digitals dels diaris de paper i la competència dels gratuïts.

Si aquest quiosquer hagués estat català hi hauria afegit les subscripcions en bloc que compren algunes empreses i institucions i que converteixen les principals capçaleres de Barcelona en diaris semigratuïts. Aquesta és la raó per la qual es regalen exemplars als estudiants de certes facultats, els viatgers d'algunes línies de transport públic i les famílies que porten els nens al Zoo o l'Aquàrium.

El resultat és que, en un sentit estricte, ja no queda premsa de pagament a Catalunya. Tots els editors venen una part al quiosc i en regalen una altra, sigui per la via que sigui. Per això la diferència entre mitjans està deixant de pivotar a l'entorn dels ingressos que pot obtenir un gran diari tradicional, sinó de les despeses que pot evitar un digital.

Això no vol dir que s'hagi acabat el paper, ni que les capçaleres tradicionals perdin influència. Només que, en general, la pantalla pot ser periodísticament més directa gràcies a una menor dependència financera. I això no ho és tot, però és molt.