Per aquells que no sàpiguen qui era Chanquete, -els mateixos que no saben que és portar els genolls pintats amb mercromina i rebobinar un cassete amb un bolígraf de la marca Bic-, direm que és un senyor que té més vides que un gat. En Chanquete és un pescador que té una història tràgica:  cada cop que surt a la tele acaba morint. I mira que n'ha sortit de vegades!

En Chanquete és menys o menys un símbol d'una generació que veia una tele allunyada de l'actual pornografia i barroeria. En Chanquete era un mariner a terra coprotagonista de "Verano Azul", una sèrie de televisió coral que pertany a la memòria col·lectiva d'aquells que vam néixer sense TV3 i fora d'Europa. Al serial, un conte d'Antonio Mercero, hi sortien un grapat d'adolescents i nens, n'hi havia un de grassonet que es deia el Piraña, que vivien relatives aventures, tan previsibles com encomiables. 

La sèrie es va ambientar a Nerja, un poble de la Costa del Sol malaguenya, i va ser una operació de màrqueting per acostar-hi el turisme familiar després que Torremolinos s'hagués consolidat com l'altar del landisme, i Marbella, el paradís d'unes sueques místiques, amb natges tremoloses i pitram generós. 

L'operació Verano Azul va sortir tan bé que en Chanquete va esdevenir un símbol de resistència. "¡Del barco de Chanquete no nos moveran!", cridaven els protagonistes de la sèrie plens d'un eco-comunisme a l'estil de Fèlix Rodríguez de la Fuente. Però la tele acaba esdevenint una trituradora.

A Nerja hi tenen "La Dorada 1", la modesta nau de Chanquete, envoltada d'horribles edificis i d'un col·legi públic, els nens del qual no fan ni cas al monument. Un pàrquing batejat com a "Verano Azul" i un rètol que adverteix que aquella zona "no está habilitada para el botellón", rematen l'ocàs. La munió de turistes que s'afarten de pescaíto amb ketchup tampoc no mostren cap interès en el Barco. És llavors quan s'escau la reflexió desesperada: en Chanquete no va morir per això!