És un espectacle digne de veure com l'antipujolisme de sempre, aixoplugat en les restes del PSC i d'altres marques blanques de l'espanyolisme, s'aferra a Pujol per intentar legitimar una posició decrèpita i decadent. En eterna consonància amb la premsa de Madrid, aquests antics militants del felipisme -i actuals defensors del susanisme andalús-espanyol- són els que -gran paradoxa- han dipositat totes les seves esperances en què el cas Pujol els rescati de la misèria política. Sempre Pujol. Estan molt malalts.

Són els de tota la vida. Aquells que encara defensen que, durant trenta anys, el PSC ha robat menys que CiU i que es lamenten de la suposada injustícia que s'hagi enfonsat el seu espai i, per contra, el catalanisme polític estigui plantejant el seu programa de màxims amb el suport de la majoria de la societat. Són els que miren al cel i esperen que Cobi ressusciti i els retorni l'Ajuntament, la Diputació, el CCCB, el Teatre Lliure i un parell de ministeris a Madrid. Pura nostàlgia dels vells temps d'opulència.

Però l'antipujolisme no els salvarà. Perquè no tenen cap proposta de regeneració democràtica més enllà de donar suport al PSOE monàrquic i immobilista de Susana Díaz, l'altra cara del PP. Pobres. Només la República Catalana els pot convertir en ciutadans. Fins i tot a ells.