El gran problema de la política espanyola és que PP i PSOE són percebuts, cada cop més, com dues façanes que responen al mateix edifici. D'aquí la davallada del bipartidisme i, en paral·lel, la força -si més no demoscòpica- que exhibeixen Esquerra Unida i UPyD com a factors de canvi, ni que sigui en sentits inversos. L'immobilisme està a la defensiva tot i què ara, als dos partits del no-canvi se n'hi ha afegit un tercer: el PSC.

Des d'ahir, els socialistes catalans votaran en contra de qualsevol intent de progrés nacional que no estigui expressament autoritzat per Mariano Rajoy. El mimetisme amb el PP/PSOE és tan absolut que fins i tot utilitzen el llenguatge de la dreta espanyola per definir les aspiracions nacionals de la majoria dels catalans. La resolució del Consell Nacional del PSC sembla un discurs de la Cospedal, amb "xoc de trens", "falses dreceres", "carrerons sense sortida" i -com no!- el superèxit del nacionalisme espanyol: "Pla Ibarretxe". 

Finalment, el PSOE ha aplicat una discreta eutanàsia a un PSC que ja agonitzava. Preguem per la seva ànima catalanista. Amén.