Ahir al vespre va emergir un nou moviment que no està per la independència. S'autoanomena la Tercera Via. Una associació on s'hi enquadren socialistes i membres d'Unió, -homes de màxima confiança de Duran i Lleida. És unionisme de gauche divine i de dreta més compassiva. Qui s'hi integra vol continuar amb Espanya com ho va ser la Barcelona del Cobi però vol evitar ser retratat amb Alejo Vidal Quadras o el discurs desacomplexadament  agressiu de les entitats unionistes que han sorgit els darres mesos. 

Per altra banda, alguns membres de l'esquerra anticapitalista haurien proposat a Podemos que s'abstinguin a presentar-se ple Parlament a canvi que l'esquerra independentista no es presenti a les eleccions de Madrid. 

El president de la Generalitat té 7 querelles i 25 denúncies per haver impulsat una mena de consulta sobiranista que ha indignat l'Estat. El 22 de desembre, dia de la la rifa espanyola, els magistrats decidiran. I, a més, Alícia Sánchez Camacho assegura que portarà Rajoy de visita a la “Catalunya interior”.

Són exemples, només en un dia, de com el repte independentista s'ha fet creïble a Madrid. Una credibilitat que des de Catalunya, els líders de la  direcció política de la independència haurien de mirar de no restar per un interminable negociació que ja esgota fins i tot a algun hiperventilat.

Que aquesta passió desbocada pel “processisme” no acabi amb el procés. Al capdavall, i com diu Manuel Delgado, el que viu Catalunya és com una peli porno, ja sabem com acabarà. No hi pot haver final alternatiu, no es pot fer misto, perquè el desastre seria tan colossal que mai no ens podríem ni perdonar.