A Catalunya tenim el costum, discutible si saludable o no, d'agafar-nos-la amb paper de fumar. El darrer exemple es va comprovar ahir divendres: el conseller de Presidència, Francesc Homs, i una hora després el president de la Generalitat, Artur Mas, reaccionaven amb un “no” dissimulat, mandrós i elegant al que l'amic @trem_pere va descriure com la visita a Palau de “dos testimonis de enjovà”. Ja se sap el preu de pagar 230.000 nòmines cada mes és molt alt i massa costós en paciència.

Mentrestrant per Madrid fan de les seves. Agafin aire i llegeixin: “No ha sido la sociedad civil catalana la que se ha puesto en pie frente a un Estado artificial, sino los sectores que han sido adoctrinados, sobornados y exaltados con los recursos clientelares que proporciona la posesión de un poder político decidido a construir una nacionalización alternativa”.

Aquest paràgraf no és pas cap discurs d'un esbojarrat que es treu el ventre de pena cada nit carregant contra el catalanisme des dels platós de les cadenes unionistes. Només és un fragment, un dels menys punyents, d'un article editorial titulat “Como quien espera el alba”. Una peça firmada per Fernando García de Cortázar, Director de la Fundación Dos de Mayo, Nación y Libertad, i publicada al web d'aquesta institució ia a capçaleres de la premsa de Madrid aquesta tardor.

Aquesta fundació va ser aprovada pel decret 120/2007 del 2 d'agost, i finançada totalment per la Comunitat de Madrid. De fet, la seva creació va directament dirigida i sense miraments a crear un imaginari col·lectiu de la història del Madrid de matriu castellana. Als òrgans rectors de la Fundació hi ha vuit representants del poder autonòmic madrileny, entre ells president i vicepresident, que paguen la festa de la fundació que afegeix coses com aquesta:

“No estamos ante un pueblo catalán que ha tomado conciencia de sí mismo ni, mucho menos, ante unos ciudadanos que han adquirido la madurez suficiente para advertir que durante siglos Cataluña ha sido un país en cautiverio. A lo que hemos asistido es al abandono de esa construcción de una conciencia nacional española; a lo que hemos asistido es a la insensatez de nuestra clase dirigente, obstinada en descuidar la realidad de nuestra historia común, la autenticidad de nuestra cultura y la solvencia de una integridad colectiva que, a diferencia de los nacionalistas, nunca hemos confundido con el integrismo”.

La Fundación Dos de Mayo és un exemple de com s'utilitza descaradament el diner públic no per menysprear, no per fer un contrapoder polític, ni tant sols per crear un argumentari raonable contra la consulta o a favor d'un “no”, sinó per tractar-nos de ximplets o simplement per insultar-nos amb total impunitat a través dels organismes públics de l'Estat. Mare de Déu... i haver d'aguantar el que hem aguantat per l'InfoK... potser que deixem de banda el paper de fumar.