Ahir el PSC va travessar una ratlla subtil, però que en aquest país tothom reconeix. El socialisme català, des del Parlament de Catalunya, va renunciar a la línia que relliga les seves sigles amb els partits i moviments que conformaven la lluita contra la dictadura i, a través de l'antifranquisme, amb el mapa polític de la Catalunya republicana.

Josep Tarradellas va retornar a Catalunya com a president de la Generalitat en virtut de les eleccions de febrer del 36 i, en general, la majoria de les entitats i formacions polítiques catalanes tenen l'origen en aquesta successió legalitat republicana-antifranquisme-restauració autonòmica. ERC i UDC són, directament, els mateixos partits; d'altres, com CDC, formen part de la tradició catalanista i algun, com ICV, té en el seu component fundacional el PSUC, sigles essencials en l'antifranquisme i la Guerra Civil. I, fins ahir, el PSC formava part d'aquest ecosistema polític. De fet, el socialisme català sempre ha reconegut en les seves arrels organitzacions com el POUM, l'MSC o la USC. 

Però ahir el PSC va saltar el riu i ara és a l'altra riba. D'aquí la benvinguda -entusiasta- d'Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera a Pere Navarro. A l'altra banda no hi ha catalanisme, ni antifranquisme, ni fil conductor de la lluita per la democràcia. Aquesta vegada el PSC no s'ha passat al PSOE, com quan la LOAPA. És més greu, perquè aquest cop no han travessat l'Ebre per entregar-se. Ara disparen amb els nacionals.