El malestar
Jordi Pujol
Jordi Pujol
Editorial / 02 d'octubre de 2007
És voler contradir l'evidència negar que ara a Catalunya hi ha malestar.
Es pot dir que la gent, de moment, segueix consumint amb alegria. Es pot dir també que molta gent és indiferent a la política, a l'interès general i a tot el que no l'afecti directament. I que viu aquesta indiferència sense angúnia. I si del que es tracta és d'optar per la mediocritat i pel tant semendonisme el diagnòstic és precís i el pronòstic exacte: podem estar segurs que ni tindrem una personalitat col•lectiva forta ni estarem al capdavant de res, en cap terreny
Però si del terreny estrictament privat, consumista i d'"el meu mal no vol soroll" passem al camp de l'interès públic, dels projectes col•lectius, de la preocupació social i pel futur, etc., aleshores cal dir sense embuts que a Catalunya hi ha un gran malestar. I un gran desconcert. I desànim.
Això es veu en tot. En la política, en la proliferació d'iniciatives de tota mena, totes elles amb un punt d'irritació, o molta, òbviament amb l'abstenció, etc. En la sensació que Catalunya ha rebut i rep un mal tracte econòmic, de respecte i d'imatge. I, com a resum, en la sensació que el sistema polític i institucional que ha funcionat durant els últims trenta anys comença a no funcionar.
Potser això darrer explica un fet que aquests dies ha sorprès alguns, aquí i sobretot a la resta d'Espanya. Em refereixo a la defensa que s'ha considerat feble i tova, poc decidida, de la figura del rei amb motiu de les cremades de fotos. I això ha provocat crítiques aquí i fora d'aquí contra els partits polítics –tots llevat del PP–, contra les principals institucions catalanes i, en general, contra la nostra societat. I és veritat que vista la línia seguida durant trenta anys pel gruix principal, no només del món polític sinó, en general, de la societat catalana, es podia pensar que la resposta a favor del rei hauria estat més rotunda. Perquè el que ha sorprès no és tant que algun grup molt minoritari cremi fotos del rei com que la resposta de l'opinió i del món polític i institucional catalans no hagi estat més forta.
Per què ha estat així?
Crec que no és a causa de la pèrdua de consideració envers el rei, sinó per allò que deia de la crisi de confiança en el sistema. D'un sistema que precisament té el rei com a vèrtex. El rei forma part, i part molt principal, del sistema. I el sistema no funciona. No per culpa del rei, però no funciona. I la indiferència, malfiança o desil•lusió respecte al sistema afecta tots els seus components. Per exemple, afecta molt –molt més que el rei– la classe política i la consciència del deure de participació democràtica de la gent.
Un exemple, real. En un grup es discuteix que caldria fer una defensa més enèrgica del rei, perquè el rei –diu un dels participants– ha estat un element determinant en la transició i en la defensa de la democràcia. La resposta, i no aïllada, és: "D'acord. Però des de fa temps als catalans no ens defensa ningú". I ningú va trobar més resposta a això que dir que podríem estar pitjor. Cosa que, suposant que sigui veritat, no serveix ni per esborrar el malestar ni per estimular la gent. Ni a favor del rei.
El creixement econòmic i les seves repercussions socials, el gran benefici que ha representat la integració europea i l'alegria consumista poden dissimular aquest malestar. Fins al dia que uns comencen a cremar fotos, uns altres a fer trontollar l'estructura territorial, uns tercers a crear un clima polític i mediàtic insà, i encara uns altres a apuntar-se al "s'hi val tot". Perquè, què hem de dir de l'espectacle depriment i desmoralitzador, per la seva demagògia i el seu mal estil, que ofereixen els grans partits espanyols? O de la imprudència, frivolitat i incompetència amb què s'ha tractat primer el tema de Catalunya, i després el de totes les autonomies?
O de l'espectacle vergonyós que ens ofereix el Tribunal Constitucional, amb la complicitat del PSOE i del PP? Qui tindrà confiança en aquest Tribunal? O de l'espectacle d'una premsa desfermada, poc objectiva, d'un partidisme exacerbat, a dreta i a esquerra? I davant de les campanyes sectàries contra Catalunya qui, de debò, ha mogut un dit?
Tot això –partits, premsa, Tribunal Constitucional, etc.– forma part essencial del sistema. I el rei.
D'un sistema que ha entrat en crisi. D'una crisi que esperem que sigui reconduïble. Però greu i manejada amb criteris egoistes i poc ètics.
El rei, com deia. Però el rei no pot dir als partits el que han de fer o no fer, dir o no dir. Ni exigir seriositat i ètica a tota la classe política, oposició i Govern. Ni reclamar que la paraula solidaritat no s'utilitzi constantment d'una manera tramposa i sempre contra Catalunya. O que no es muntin campanyes d'odi contra Catalunya. O potser sí que ho pot fer. Però amb cap garantia que li facin cas. I és segur que un president de la República –que hauria hagut de ser elegit pel PP o pel PSOE després d'una campanya electoral on, a hores d'ara, valdria tot– donaria la cara per Catalunya?
És just que es reconegui al rei el mèrit del que ha estat la seva actuació. És just. És més, el que falla del sistema no és el rei. I, en tot cas, res del que no va com caldria es resol cremant fotografies.
Però és necessari que siguem ben conscients que el que grinyola és tot el sistema, i que grinyola pel poc nivell ètic, per l'engany generalitzat, per l'avarícia, per la demagògia, pel sectarisme.
I si des de Catalunya això ho hem de combatre –i ho hem de combatre–, no és negant l'evidència que hi ha un malestar profund i una pèrdua de confiança en nosaltres mateixos i en els altres.
Això no ho superarem predicant i practicant la renúncia. I la despersonalització nacional. I proposant la mediocritat, com a país. Que és el que s'està fent. Ni cremant fotos del rei i amb exhibicionisme radical.
A Espanya i a Catalunya s'ha malversat un capital polític i cívic important. I concretament a Catalunya tenim en contra no només les nostres pròpies falles, sinó també les falles de la resta d'Espanya i la política i el sentiment anticatalà que hi domina.
Tot plegat fa necessari, més que mai –en la política, però també en la societat, en el món cultural, en l'economia, en el món de les idees, en el món de l'ètica–, repensar alguns dels nostres
plantejaments. I realimentar la nostra moral i la nostra autoestima. Tenim molts actius que ara no fem treballar, i dels que enmig del soroll no ens recordem. I rebutjar la proposta de despersonalització i de mediocritat. I ser conscients que el radicalisme infantil no ens porta enlloc. L'esverament i la renúncia, ben diferents, tenen en comú que ens porten a l'esgotament i a la decadència.
Repensar, replantejar o refundar. Es pot dir de moltes maneres. Però cal fer-ho.
