Fraga vota ne un col·legi el procés constituent. Foto: Atxiu ND" Pues bien, la soberania no está en el Parlamento en nuestra Constitución; el Parlamento es un órgano constituido como los demás, y justamente esta ventana abierta a las fuerzas sociales, a través del referéndum, en todos los casos que prevé el artículo 85, de iniciativa popular, en mi opinión es sumamente conveniente para una verdadera democracia, porque efectivamente hay una tercera fase en la qual se quiere establecer la llamada soberania del Parlamento a través del predominio único de los partidos políticos".
Manuel Fraga, Alianza Popular
Diario de Sesiones, 81, pàg.2.939
Aquesta és només una de les joies dels diaris de sessions del congrés de diputats mentre es negociava el redactat de la Constitució, concretament de l'article 85 del primer esborrany que regulava la figura del referèndum. Unes paraules que explicarien el perquè els referèndums són definits a la Constitució com a no vinculants -consultius- llevat dels previstos en el mecanisme de reforma constitucional i aquells que afecten els estatuts d'autonomia de les "nacionalitats històriques". Una explicació que convé recordar i més quan catedràtics de Constitucional com Xavier Arbós fa memòria, com va fer ahir al Parlamen t, que l'ordenament permetria celebrar consultes sobre tot però, això sí, sempre i quan no fossin vinculants.
De fet, el cap de files de la dreta espanyola enquadrada al partit Alianza Popular -pare de l'actual PP- Manuel Fraga Iribarne se les tenia de valent defensant el referèndum contra el català Jordi Solé-Tura, refractari a ampliar aquesta figura per potenciar la representació dels partits en les preses de posessió.
Així es desprèn d'una lectura acurada dels diaris de sessions del procés constituent de la Constitució del 1978 que mostra un viu debat entre els defensors d'un referèndum decisiu -"abrogatiu", és a dir, vinculant-, bàsicament les minories de l'extrema dreta -amb poques possibilitats d'influir en el procés legislatiu, i els que el volien consultiu, els liberals i les forces d'esquerra, com un intrument de participació i no legislativa.
L'Extrema dreta
El motiu de fons, segons el llibre "El Referéndum: de las Leyes Fundamentales al Anteproyecto de Constitución", (Revista de Estudios Políticos, Abril de 1978), era el record dels referèndums plebiscitaris del general Francisco Franco i la possibilitat que esdevingués en un instrument utilitzable contra el poder legislatiu per un govern minoritari contra la resta de forces polítiques.
Com explicaria Miquel Roca en la seva compareixença al Parlament el juliol d'enguany, al 77 un referèndum era una "eina al servei de l’extrema dreta neofeixista i neofranquista que podia provocar un tipus de consulta molt fàcilment, amb plena pressió dels atemptats terroristes, per demanar el restabliment de la pena de mort, per exemple".
Per altra banda, afegeix Roca calia fer saber que demanar un referèndum tenia un "límit" i que es "mirava amb desconfiança" perquè "hi havia por de la fragilitat d’un estat molt recent enfront de tot el que podien ser sectors, o colpistes, que podien, per la via de la sensibilització de determinats sentiments, provocar consultes que no tinguessin cap impacte positiu en la vida del país".
Les tornes canvien
De fet, segons els professors Enrique Linde i Miguel Herrero, autors d'un dels Manuals més precisos sobre la història dels referèndums a l'Estat espanyol El Referèndum en la Constitucióm Española, Ed. UNED EP1981), recorden que el referèndum no es veia com un instrument d'utilitat democràtica sinó com una "amenaça pel conjunt del sistema democràtic representatiu previst a la Constitució". Ara amb el temps les tornes han canviat, les esquerres -no totes- aposten pel referèndum i la dreta, amb poder, ja no en vol ni a sentir parlar.
