Parlem clar: Artur Mas i Oriol Junqueras no es poden veure. La desconfiança ha derivat en fòbia, fins el punt que ja fa setmanes que són incapaços de pronunciar el nom de l'altre en públic, imagino que ja se n'ha adonat tothom. I en privat es menystenen mútuament. Això, naturalment, ha contaminat els seus entorns immediats i ara els grups dirigents d'un i altre partit amb prou feines es parlen. Esplèndid.

Evidentment, hi ha discrepàncies estratègiques. Però el problema fonamental és la lluita per l'hegemonia que mantenen amdós partits des de fa molts anys, probablement des de finals de la presidència de Jordi Pujol. Una pugna que es va mantenir al llarg dels mandats de Maragall i Montilla i que ara, amb la desaparició del PSC i l'impuls del procés sobiranista, ha entrar en fase decisiva. Pensàvem que es tractava de Mas i Junqueras i no, és o Mas o Junqueras.

Oriol Junqueras va ser egoïsta trencant amb CiU pel canvi de format del 9-N, pensant en unes eleccions ràpides i victorioses. I ara ho és Artur Mas, intentant capitalitzar en solitari un èxit que és de tothom. El fet és que ahir es van tornar a reunir i, un cop més, van sortir sense cap acord. Res.

I els 1.861.753 catalans del sí-sí assisteixen, incrèduls, a l'espectacle. I sí, efectivament, aquests són els líders que ens han de portar a la independència. O sigui que esperem que algú il·lumini la catalana terra: Reina del Cel que els serafins baixin, deu-nos abric dins vostre mantell blau...