La dona del president del govern socialista, pendent de judici per tràfic d’influències i corrupció en els negocis. Els dos darrers secretaris d’organització del PSOE, l’un en presó preventiva i l’altre en llibertat provisional, imputats per suborn i organització criminal. I ara, el darrer president de govern socialista abans de Sánchez, José Luís Rodríguez Zapatero, formalment investigat per tràfic d’influències, blanqueig de capitals i suborn, i amb els comptes bancaris intervinguts per ordre judicial. La situació no té precedents i el cràter és de dimensions gegantines, no només per als socialistes, sinó, en la mesura que el PSOE és un partit sistèmic, per a la democràcia espanyola. El govern que venia a regenerar la vida política després dels escàndols de corrupció del PP, s’ofega en la seva pròpia muntanya de fems. “No hi ha un pam de net”, exclamen les barres dels bars.
Més enllà de la major o menor pulcritud d’algunes de les causes judicials esmentades, a hores d’ara ja no deu quedar ningú que dubti que res del que està passant hauria succeït si la nit del 23 de juliol de 2023 Pedro Sánchez hagués acceptat la derrota electoral i hagués facilitat la formació d’un govern encapçalat pel guanyador, Sánchez Feijóo. Però, propulsat per una ambició de poder absolutament mancada de principis, es va desdir de tots els seus compromisos electorals, i va pactar la presidència amb qui havia promès engarjolar, a canvi, precisament, de no engarjolar-lo. Aquella nit de juliol, i les setmanes posteriors, Sánchez es va assegurar la Moncloa, però al mateix temps va plantar la llavor de la seva destrucció política i personal. L’estat profund havia pres nota.
Dit això, sorprèn la sorpresa sobre les aventures comissionistes de Zapatero. El PSOE va deixar de ser un partit net als anys 80, en un procés accelerat d’integració en les dinàmiques més crues del sistema. En aquella dècada, el partit fundat per Pablo Iglesias (“cien años de honradez”, recorden?) es va empassar totes les contradiccions de cop i per sempre. Va aprendre a governar contra la classe treballadora (reconversions, vagues generals), a satisfer els EUA i la indústria militar (OTAN sí), a entendre’s amb banquers i especuladors (la España del pelotazo de Boyer i Solchaga), a finançar-se il·legalment (Filesa), i fins i tot a ordenar assassinats (GAL).
El PSOE va entrar a la dècada dels 90 completament purgat de contingut i convertit en una màquina de poder i poca cosa més. Si no s’entén això, és impossible interpretar els comportaments individuals dels seus dirigents, es diguin Cerdán, Ábalos o Zapatero. No hi ha connexió genuïna amb els principis fundacionals. No hi ha falca moral. El progressisme programàtic és només un recurs formal per a facilitar la mecànica electoral de l’alternança bipartidista, imprescindible perquè la comèdia general funcioni. No hi ha un projecte socioeconòmic alternatiu al de la dreta, i tampoc no hi ha un projecte d’Espanya alternatiu al de la dreta. Només hi ha necessitats aritmètiques puntuals al Congrés (sort d’elles!) i cinisme, molt de cinisme. Aquest és el marc que explica el que hem sabut de Zapatero. I, de rebot, el marc que explica els límits de la democràcia espanyola.