Fa mesos que s'estava covant el xoc, exactament des de la nit del 23 de juny, el dia del referèndum al Regne Unit. La primera ministra Theresa May va obviar Gibraltar en la seva carta a Donald Tusk en què invocava l'article 50 del Tractat de la UE, i això va provocar crítiques de l'oposició britànica. Però va ser divendres passat, quan Brussel·les va atorgar a Madrid poder de veto sobre tot el referent a Gibraltar, que la crisi va esclatar en tota la seva cruesa. Cal veure qui és qui en aquest nou episodi d'un contenciós que, de fet, dura tres segles.
José Manuel García-Margallo i l'obsessió per Gibraltar
Des del primer dia que va prendre possessió del ministeri d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo -avui ja fora de l'executiu- va tenir el penyal com a gran obsessió, potser només en competència amb la situació a Catalunya, un altre dels seus neguits. Supervivent del sector democristià de la UCD (després d'haver estat un activista monàrquic sota la dictadura), després integrat al PP i eurodiputat durant anys, sempre ha estat un nacionalista espanyol. Poc després d'haver estat nomenat ministre, quan Charles Tannock, eurodiputat britànic conservador, se li va adreçar a Estrasburg per felicitar-lo, García-Margallo va adreçar-s'hi al clam de "¡Gibraltar, español!" que va deixar bocabadat el britànic i a la premsa que era present.
Va ser García-Margallo qui va apostar fort per l'estratègia de la cosobirania pel penyal. Des del Palau de Santa Cruz, seu del ministeri espanyol, amb el triomf del Brexit van veure de seguida que s'obria una porta en el contenciós i que calia aprofitar-la. La idea de la cosobirania s'expressa en una frase que va repetir i que ara ha esdevingut en la consigna a repetir des d'Espanya: els gibraltarenys han de triar entre ser britànics fora de la UE o hispanobritànics dins.
A les Nacions Unides, el 4 d'octubre passat, Espanya va presentar la seva proposta de cosobirania proposant un pla que incloïa la doble nacionalitat per als gibraltarenys, un règim fiscal particular, el desmantellament de la verja i una àmplia autonomia. Pocs dies després, el ministre viatjava al camp de Gibraltar, on es va entrevistar amb els alcaldes de la badia d'Algesiras. L'intercanvi de declaracions entre García-Margallo i Picardo, tots dos molt sanguinis, va donar molts titulars. Mentre Picardo deia que "Espanya mai posarà la mà al penyal", l'espanyol li contestava que "hi posaré la bandera".
Fabian Picardo, un socialista protegit pels tories
El ministre principal de Gibraltar és una peça clau en l'actual crisi, i segurament qui es troba en una posició més vulnerable. Picardo (Gibraltar, 1972) veia venir la pedregada des d'abans del referèndum sobre el Brexit. Ha defensat fermament els interessos del penyal: romandre a la Unió Europea era una qüestió vital per als gibraltarenys. Després del cop que va suposar el triomf del Brexit, ha intentat no perdre bous i esquelles, tot propugnant que el territori no perdi els avantatges que suposa ser a la UE.
És deixeble de Joe Bossano, líder socialista que va governar el territori entre 1988 i 1996, i de qui se'n recorden molt bé a Madrid perquè va mostrar sempre la seva duresa davant qualsevol vel·leïtat espanyola. Picardo ha heretat aquesta visió. D'origen humil, va ser becat i va poder estudiar lleis a Oxford. Una bona plataforma per treballar més tard en un gran despatx d'advocats del penyal. Va guanyar les eleccions a Peter Caruana, líder del Partit Social Demòcrata, que a Gibraltar és de centre dreta.
Quan David Cameron va visitar el penyal el juny del 2016, durant la campanya pel referèndum sobre el Brexit, Picardo el va rebre amb entusiasme. Feia 45 anys que cap primer ministre trepitjava Gibraltar. Després va venir el plor pel resultat i Picardo es va preparar per la que serà la batalla més dura de la seva vida. Les seves declaracions aquests dies -dilluns va acusar Madrid de fer el pinxo- mostren que està disposat a mantenir un perfil alt en la crisi.
Boris Johnson, un conservador pintoresc
El ministre d'Exteriors britànic -secretari del Foreign Office- és un conservador que mai havia estat considerat un euroescèptic. Periodista i bon escriptor, aquest biògraf de Churchill sempre ha ambicionat ser primer ministre. Potser per això es va embarcar en la causa del Brexit, oposant-se a un Cameron a qui menystenia. Després d'intentar fer-se amb el lideratge tory, Johnson va acabar pactant amb Theresa May i va acceptar dirigir la diplomàcia. És sorprenent com un personatge amant de les disputes dialèctiques i que gaudeix brillant en les discussions, ha suavitzat la seva imatge per adaptar-la a les exigències de la freda diplomàcia de Londres.
A Johnson li ha tocat la tasca de tranquil·ltzar Picardo aquests dies. Li va dir al ministre principal que el suport britànic a la colònia "és sòlid com una roca" i en declaracions a la premsa va explicitar que la situació del penyal no canviarà mai sense el consentiment dels gibraltarenys. Johnson ha recordat que Gibraltar conserva el mateix estatuts des del 1713, molt abans a l'entrada del Regne Unit a la UE, que va ser el 1973.
Alfonso Dastis amb el seu homòleg britànic, Boris Johnson. Foto: Europa Press
Alfonso Dastis, l'aposta per la discreció
La comparació amb García-Margallo ha estat inevitable per al nou ministre d'Exteriors espanyol, incorporat al govern per Rajoy després de la investidura. A un polític carismàtic substituïa un diplomàtic de carrera de caràcter discret i gens amic de les polèmiques. A més, Rajoy posava fi a l'etapa d'interinitat en la política espanyola en el mateix moment en què la UE afrontava el Brexit. La prioritat és reforçar el vincle europeu d'Espanya. Rajoy volia un ministre que no lluís en excés, que s'aboqués a la feina i que escenifiqués previsibilitat. Dastis, que representava Espanya davant la UE, era un perfil adequat.
Si García-Margallo encara fos ministre, possiblement la tensió amb Londres encara hagués estat major. Però Dastis ha hagut d'intervenir en un tema que la diplomàcia espanyola considera fonamental. Ho va fer fa dos dies en unes declaracions en què va afirmar que Espanya no vetaria d'entrada l'ingrés d'Escòcia a la UE en cas d'independència. Després va matisar les seves paraules subratllant l'aposta per la integritat territorial de tots els estats de la Unió. Aquest dilluns, en el fòrum de Cinco Días, el ministre va dir que "algú al Regne Unit està perdent els nervis", en al·lusió a les declaracions de l'exlíder conservador Michael Howard dient que si es donés el cas, estava convençut que Theresa May estaria disposada a anar a la guerra pel penyal.
Donald Tusk, aliat de circumstàncies d'Espanya
El president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha tingut un paper central en el pols pel penyal. L'esborrany que ha presentat per negociar amb Londres deixa clar que cap acord es podrà tancar sobre Gibraltar sense una entesa entre Londres i Madrid. Tusk és un polític polonès que va governar el seu país al capdavant de la Plataforma Cívica, de centre dreta, que ara es troba a l'oposició enfront l'executiu més conservador de Llei i Justícia. Precisament el govern de Varsòvia va intentar vetar la seva reelecció al davant del Consell Europeu.
Tusk va ser el receptor de la carta de May que comunicava l'inici del Brexit. Va ser dels dirigents comunitaris als qui està costant més dissimular la seva irritació per l'actitud del Regne Unit i la seva empatia amb May és escassa. Per ell i per Brussel·les, Gibraltar s'ha convertit en una ferida que cou especialment els britànics i l'aprofitaran quan comença una negociació que mostrarà totes les truculències pròpies de l'alta política internacional.
Que Espanya tindrà aliats internacionals aquest cop enfront Gran Bretanya és evident. El president del Partit Popular Europeu (PPE), Manfred Weber, s'ha afegit a la pressió aquest dimarts a l'afirmar que "el Regne Unit es queda sol en el tema de Gibraltar".
Lord Tebbit, l'esperit de combat thatcherià
Norman Tebbit és ara un membre de la Cambra dels Lords de 86 anys, però va ser un personatge molt important en la política britànica: ministre de Comerç, de Treball i president del Partit Conservador en temps de Margaret Thatcher, de qui era un aliat. El seu article demanant a May que usi sense embuts el cas de Catalunya per pressionar Madrid dibuixa bé un personatge que sempre ha estat en el mig de les polèmiques amb un llenguatge descarnat. Tebbit s'ha fet portaveu del sector més inflexible envers Espanya, tot recordant que els catalans són diferents dels espanyols, són més oberts, i que ja comerciaven amb Gal·les fa segles. L'article de Tebbit ha tingut un fort impacte tant en la premsa espanyola com en la britànica, i connecta amb un segment d'opinió que serà un altre element de pressió sobre el govern de May.
