Quim Torra: «Necessitem que Òmnium i l'ANC siguin més fortes i independents que mai»

Quim Torra (Blanes, 1962) és una d’aquelles personalitats del procés sobiranista que traspuen una peculiar força serena. El seu posat d’home tranquil el complementa amb discurs combatiu que advoca per la desobediència i la no cooperació amb un estat espanyol que, assegura, “no oferirà mai un referèndum”. Aquest argumentari l’ha desplegat a Els últims 100 metres, un llibre que defensa la legitimitat de saltar el mur jurídic espanyol i que crida a la mobilització ciutadana per rebentar les actuals cotilles legals. "Tot depèn de nosaltres i tindrem allò que aconseguim guanyar-nos", diu.  

- La metàfora que vostè utilitza en el seu llibre per dir que el procés entra en la fase final és la d’un corredor que ha de culminar 100 metres. Els darrers. Confia que els polítics siguin capaços de guanyar aquesta carrera?

- La victòria seria la independència, certament, però allò veritablement rellevant és córrer aquests 100 metres finals, perquè justifica tot el què hem fet en els darrers anys. Amb el procés es va abandonar el catalanisme per passar a l’independentisme, i això ens ha dut al 27-S i a la possibilitat de culminar aquest projecte. Les negociacions post-electorals van acabar amb la millor solució, que és un pacte de legislatura en què tots els independentistes van junts. Això cal veure-ho com una fortalesa, perquè qui pot desconfiar de Puigdemont o de Junqueras? Hem de conduir el procés cap on vulguem nosaltres, encara que en funció dels moviments de l’Estat espanyol ens poden trobar amb altres viaranys.

- Van junts però tots es miren de reüll.

- Suposo que en política és inevitable que passin aquestes coses.

- Però el moment és excepcional. Ho hem dit molts cops.

- Per arribar al 27-S vam patir molt. Hi va haver moments que vaig pensar que no votaríem. En aquell context s’ha de destacar el paper de les entitats sobiranistes que van saber defensar el valor de la unitat. Jo hagués preferit que tot l’independentisme es pogués votar amb una sola papereta, però em va semblar bé l’opció final, sobretot al veure la il·lusió que va despertar Junts pel Sí quan es van anar coneixent els noms dels caps de llista. Quan comencen a aparèixer els noms de Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals... és quan creix l’optimisme. Això diu molt de la societat civil.
 
- Planteja un escenari on cada cop es vagin generant més tensions amb l’estat espanyol.

- Exacte, però una tensió constructiva, pacífica i amb un somriure. Aquest tram final del procés, que jo en dic de preindependència, no només ha de ser cosa de la política. Els ciutadans haurem de tornar a sortir al carrer perquè hem entrat en una fase de no cooperació amb l’Estat, i tots hi estem implicats.

- I aquesta mobilització ha de ser com les que hem vist fins ara?

- Crec que no, perquè ja no estem en fase de protesta. Sóc partidari de viure el proper 11 de setembre exercint la sobirania.

- Què proposa?

- Fer evident una desobediència a l’estat espanyol. No tinc cap idea concreta, però he llegit propostes que em semblen interessants com, per exemple, articular un gran acte d’acollida de refugiats. La mobilització ciutadana serà l’indicador de si ens en sortirem o no.

- En el llibre considera que s’han de fer tangibles els beneficis de la independència. Com es fa això dins de la legislació espanyola?

- Ho podem fer en el dia a dia, per exemple, negant-nos a les retallades. Si algú de Madrid vol tancar algun servei que vingui i ho faci ell, però no nosaltres. Això ha de servir per anar visualitzant el que podria ser la futura República. No obstant, és una tasca complicada perquè estem subjectes a les lleis espanyoles, i molt sovint hem d’anar inventant coses com el procés del 9-N o les eleccions plebiscitàries del 27-S.

 - Hi ha una majoria per culminar el procés?

- Sí que hi és, però no l’hem pogut reflectir en un referèndum perquè hi ha 450.000 vots que no sabem si són del sí o del no. El 27-S ens va deixar tres dades que em semblen interessants: la primera és que l’independentisme va guanyar a totes les comarques catalanes i destrueix el mite de la fractura social. La segona, que els vots obtinguts per les forces independentistes haguessin representat més d’un 50% en qualsevol de les eleccions precedents. Amb el 77% de participació es va arribar al 48%. I la tercera és que estem a 80.000 vots de la majoria i que només amb un 15% d’aquelles persones que no saben què votar ja s’assoleix el 50% de suports. És una xifra justa? Sí, però això no ens ha d’espantar. A partir d’aquí el que cal fer és treballar per anar incorporant al procés entitats com els sindicats, la patronal, Càritas, el Banc d’Aliments... i portar la informació a gent que fins ara s’ha mostrat allunyada. És evident que hi ha persones que hi estan en contra, però ni ha d’altres que crec que no han tingut tota la informació. Arribar a aquests segments de població és clau.

- Per tant, Òmnium i ANC han de continuar en peu de guerra

- Necessitem que les associacions de la societat civil siguin més fortes i independents que mai. Les pressions seran enormes, i els lideratges hauran d’aguantar-les. El consell que puc donar és que es reforcin per mantenir les bases independentistes mobilitzades. És fonamental.

- Antonio Baños sembla predisposat a encapçalar l’ANC, i el seu nom també ha sonat.

- No crec que els noms siguin importants en aquest punt. El què importa és l’equip.

- Sí, però vostè sap que en tota organització fan falta lideratges forts, i l’ANC està en un debat intern. Creu que s’està dirigint bé el procés?

- A vegades dels dubtes en surten oportunitats. Òmnium Cultural va trigar dos anys en declarar-se independentista després de la manifestació del 2010, i entretant va nàixer l’ANC. Quan la gent empeny, les coses surten. Ara fan més falta que mai aquestes entitats.

- És sòlid el 48% independentista?

- Penso que sí. Això no és un suflé, sinó un pa de pagès. L’independentisme no pot seguir la mateixa estratègia que el catalanisme, que era com un xiclet. Abans tothom era catalanista, fins i tot el PP, perquè era un concepte indefinit que permetia una adaptació fàcil. Amb l’independentisme això no passa, perquè t’obliga a la definició. A Escòcia i al Quebec van saber què volien ser però aquí no s’ha fet de manera tan clara. Ara estem legitimats per tirar el procés endavant i per crear les estructures d’estat per poder controlar el territori, però encara no hem pogut expressar que som més d’un 50% de partidaris de la independència. Per això defenso que després de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica es sotmeti tot a un referèndum unilateral.

Quim Torra, a la redacció de NacióDigital. Foto: Adrià Costa

- El full de ruta de Junts pel Sí no contempla això

- El Consell Assessor de la Transició Nacional (CATN) diu que pot ser una possibilitat. Si Junts pel Sí hagués tret el 50% dels vots el 27-S no el demanaria, però al no haver-ho fet crec que és una opció molt més neta.

- El que es proposa són unes eleccions constituents

- Sí, i no les acabo d’entendre. Tampoc és que en faci una qüestió de vida o mort, perquè a part, la situació pot canviar en els propers mesos en funció de les hostilitats de l’estat espanyol. Ens podem trobar amb alcaldes inhabilitats, amb querelles... tot això pot accelerar el procés. La nostra arma és la gent, que s’ha de mobilitzar per forçar un referèndum amb garanties jurídiques. Europa també hi ha de jugar un paper.

- I quan creu que pot entrar en joc?

- Quan ens haguem convertit en una qüestió ineludible. Això també ho diu el CATN. Europa encara no sap quina és la nostra decisió, perquè no li hem explicat amb fets. Si arribem al punt de xoc de legislacions, el nostre referèndum es convertirà en un problema a nivell europeu.

- I no creu que Europa voldrà evitar carregar amb el pes que comportarà una Espanya sense Catalunya?

- Entenc que Europa voldrà que tot això es faci sense que hi perdi ningú. Tot i això, Catalunya té també cartes per jugar la partida. Ens hem de convertir en socis fiables d’Europa al mediterrani, podem negociar a partir del deute... en tot aquest camí podem perdre algun suport, però també en podem guanyar d’altre. O és que Catalunya Sí que es Pot i Barcelona en Comú s’ho quedaran mirant des del sofà de casa?

- Que Podem no tingui suficient força a Madrid és una sort per l’independentisme?

- Ni sí ni no. Crec que Espanya mai no oferirà un referèndum a Catalunya encara que tingués una majoria absoluta d’esquerres.

- Per què?

- Primer perquè significaria atemptar contra la concepció fundacional de l’Estat espanyol , i segon perquè suposaria un precedent que podrien aprofitar les properes generacions en cas que ara no s’aconseguís la independència. Aquest seria el nostre gran llegat.

Quim Torra, a la redacció de NacióDigital. Foto: Adrià Costa

- Està segur que el nombre d’independentistes es mantindria si Madrid rebaixés el to contra Catalunya i fes un discurs amable amb alguna oferta?

- Fa quatre o cinc anys potser sí, ara no. A Espanya la política del pal i la pastanaga no ha existit, la qual cosa és incomprensible. Que ara arribi un petit canvi de discurs no farà canviar el que pensem. Ja no ens ho creiem. Per això m’ha agradat molt la postura dels partits sobiranistes a Madrid, que han focalitzat els seus discursos en el referèndum.

- Al llibre opina que va ser un error convocar eleccions al Parlament després de les municipals del 24 de maig. Perquè?

- Després del 9-N hi havia un moment àlgid. Sóc dels que penso que el gir que se li va donar a la consulta va ser positiu perquè va fer possible un gran acte de desobediència. En aquells moments estàvem a dalt de tot i tocava rematar la feina. Entre les conferències d’Artur Mas i Oriol Junqueras es va celebrar les eleccions municipals, i la política nacional va quedar en un paper secundari rere els pactes municipals, que sovint poden ser estranys. Crec que ens hauria anat millor si s’haguessin fet eleccions abans tal com es va demanar.

- Ara que parla d’Artur Mas. Creu que fa de bon expresident?

- La tasca de fer d’expresident és complicada. Li vaig preguntar al Carles Boix què feien els americans, i em va dir que es dedicaven a fer conferències... Crec que Artur Mas li faria un gran favor al procés si es dediqués a la diplomàcia catalana. És un referent a nivell internacional i amb molt bons contactes.
 
- Els silencis de les cancelleries europees li diuen alguna cosa?

- És important que n’hi hagi. Les coses estan molt millor per a nosaltres del què ens podem imaginar. Hi ha hagut escassos pronunciaments en contra, i això és important. D’altra banda, em consta que s’estan treballant les relacions internacionals.

- Vostè lamenta sovint la manca de coneixement que tenen els catalans de la seva història. El país seria diferent si això no fos d’aquesta manera?

- Potser no. En tot cas, aquest és un dels temes que basteixen la defensa de l’independentisme, el de crear una societat millor, més educada i culta. Quan dirigia el Born, l’expressió majoritària dels visitants era que allò no els hi havien explicat mai, i aquest és un problema greu que tenim com a país. Trobo a faltar que la societat catalana estigui més identificada amb la seva pròpia cultura, i aleshores passa que ens passem la vida redescobrint catalans il·lustres. En qüestió musical és brutal la quantitat d’autors que no hem escoltat, i penso per què el Liceu no programa una òpera catalana cada any. Qui ho farà sinó? A vegades sembla que ens ha de venir de fora el reconeixement, i no pot ser. Hem de ser un poble més orgullós.