“El que digui el New York Times m’importa un rave”. La frase d’un dels màxims responsables del PP (coincidint amb un nou article del corresponsal Raphael Minder sobre Catalunya) dibuixa les prioritats de l’entorn de Mariano Rajoy, que ja actua desacomplexadament sobre el territori contra el moviment independentista. Forçat a triar, Rajoy prefereix la mala imatge a la premsa internacional –que malgrat els brieffings a La Moncloa critica obertament la seva gestió del conflicte- a enfrontar-se als retrets de les seves pròpies bases, espantades per la manca d’efectivitat de l’artilleria legal de l’Estat. Sap que en cas de defalliment l’agressivitat de la premsa espanyola contra el procés es pot girar contra ell, però també que una victòria li aplana el final del mandat. S’hi juga la presidència, el partit, la unitat de l’Estat i la supervivència de l’arquitectura institucional que aguanta els pilars de la Transició. I la premsa internacional no vota.
 
L’executiu espanyol és conscient que la intervenció dels comptes del Govern, les querelles de la Fiscalia contra 712 alcaldes, la clausura de webs, els registres de la Guàrdia Civil i les actuacions contra els representants de les institucions catalanes afegeixen gasolina al foc i ajuden l’independentisme a acostar posicions amb els comuns. L’acord amb Ada Colau –fins fa dos dies citada com a exemple del suposat fiasco de l’1-O- perquè es pugui votar a Barcelona ho demostra. L’allau d’imatges icòniques, des dels registres de la Guàrdia Civil a la citació de Trapero a la seu de la Fiscalia, dona oxigen als defensors del dret a decidir. Però el conflicte força alhora la unitat de les forces constitucionalistes i, sobretot, projecta a la resta de l’Estat la sensació que el govern espanyol actua de manera contundent per combatre el procés d’independència.
   
Aquesta imatge és la prioritat. I per això, malgrat els missatges que li arriben des de les cancelleries internacionals, Rajoy creu encara que pot obtenir rèdits polítics del conflicte a Catalunya. Un exercici perillós que, a quinze dies d’un referèndum i amb una societat hipermobilitzada, amenaça d’esclatar-li a les mans i ser l’epitafi de sis anys de diagnòstics erronis sobre Catalunya: El del 2012, quan equiparava les advertències de Mas a un xantatge passatger. El del 2014, quan –ajudat per la guerra bruta- augurava la implosió del procés per esgotament i asfíxia; i el del 2017, quan ha confiat en la superioritat i el pes de la màquina de l’Estat per esclafar un independentisme líquid que té la seva base al carrer, i no en els despatxos.
 
Més enllà de l’èxit o el fracàs de les mesures que adopti, els partidaris del referèndum ja han guanyat la primera batalla d’aquest xoc. Han portat l’Estat al ridícul internacional de perseguir urnes i paperetes, d’enviar la Guàrdia Civil a les redaccions dels diaris i a impremtes, i d’utilitzar sense pudor les institucions com si fossin apèndix de La Moncloa. Acabi com acabi el referèndum, Rajoy haurà lliurat al sobiranisme la victòria del relat: L’1-O posarà punt i final a una època en què es van enfrontar tricornis contra paperetes, querelles contra urnes i amenaces contra anhels.