Espanya porta fent el ridícul des del 17 de febrer de 2008, dia de la independència de la República de Kosovo a partir d'una declaració unilateral del seu parlament. Des d'aquell moment, tots els ministres de Defensa i Afers Estrangers i cadascun dels dos presidents han afirmat, solemnement, que Espanya no reconeixerà mai Kosovo i que vetarà el nou estat en tots els organismes internacionals. I molt especialment en l'àmbit de la Unió Europea.

L'obstinació espanyola va quedar ben palesa quan, un any més tard, la ministra de Defensa, Carme Chacón, va anunciar la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo sense ni tan sols anunciar-ho a l'OTAN, que coordinava les forces de pau. Com és obvi, totes aquestes maniobres espanyoles van ser llegides per la diplomàcia internacional i els mitjans de comunicació com una mostra de temor de Madrid respecte a Catalunya i el País Basc.

Però el cansament dels socis europeus va quedar clar quan, aquest mes d'abril, el Parlament d'Europa va instar Espanya -i els últims quatre països irreductibles- a baixar d'aquest burro. Però no. Espanya ha arribat a vetar que Kosovo participi en el Festival d'Eurovisió i fa pocs dies va negar el visat a un grup d'anestesistes kosovars que estaven convidats en un congrés científic a Barcelona. Impossible. Mai. No, no i no.

Fins que és que sí. I aquest dimarts la Unió Europea va obrir negociacions directes amb Kosovo per començar el procés que acabarà amb l'adhesió d'aquest nou estat a l'UE. Espanya, teòricament, podia haver-ho vetat, però ja no s'hi va atrevir. En definitiva, cinc anys fent el ridícul per acabar tornant a fer el ridícul: El País de Mai Més era real.