Ahir Joan Puigcercós va acomiadar-se del Parlament amb un bon discurs. Realista i, sobretot, conscient de la dimensió històrica que ha adquirit el procés polític d'aquest país. És el moment de la generositat i, des dels anys trenta, ERC és el partit que pot presentar un millor full de serveis en defensa de Catalunya. Amb errors d'orientació i alguna mesquinesa, com li passa a qualsevol grup humà, però amb la voluntat intacta i el destí clar.

Organitzativament, cal reconèixer que l'independentisme català, almenys en les seves versions més clàssiques, ha estat un desastre. Però ha aconseguit generar un discurs il·lusionant, creatiu, radicalment democràtic, inclusiu i de futur. L'independentisme ha guanyat en el camp de la raó el que no podia arrossegar des de l'espai dels sentiments. I això, en gran part, ha estat gràcies a l'última ERC, la de Barrera, Colom, Carod i Puigcercós. Reagrupament i, especialment, Solidaritat han estat evolucions estratègiques d'un discurs ja molt sòlid.

Potser encara no és el moment de la unitat, però sí el de la lleialtat. No pas a una persona, com va dir Puigcercós, sinó a un poble que busca el seu lloc al món.