Sovint cal fer memòria. La memòria és una mena de gran cementiri on els enterrats s'aixequen com a zombis per donar pel sac amb fruïció els seus enterradors. Així que, sense gaire esforç, faig memòria d'una conversa amb un membre del politburó sortint d'Esquerra i que ha tingut l'habilitat de mantenir-se en el politburó entrant dirigit pel William Wallace del Baix Llobregat.

Amb una cigarreta i un cafè sobre la taula em comentava, amb certa tristor, quan Joan Ridao titllava de friquis els impulsors de les consultes i als membres de l'executiva que les defensaven. "Em deia friqui, tio, per donar suport a les consultes!", em recordava amb vehemència fa uns mesos.

De fet, la confessió no era cap sorpresa. Només dos dies després que Puigcercós fos escollit candidat a presidir a la Generalitat des del Santuari de Núria, Ridao parava els peus al de Ripoll en les seves intencions de prometre consultes sobiranistes de cara les eleccions al Parlament.

Així que a ulls de Ridao -l'home que té el mateix magnetisme personal que un radiador, lloat per sinistres espanyols i amb un ús tan prolífic de les metàfores que si es descuida acabarà metaforitzant-se ell mateix- Alfred Bosch és un friqui amb tota regla. Ara bé, a la vista de la magnitud de la tragèdia que viu aquest país el friquisme és la millor solució. Més val un friqui que es cregui això de la independència que un català assenyat que perdi el temps fent veure que fa entendre a Espanya que Catalunya és una nació. Frikis al poder!