Sebastià Riera, al seu despatx a l'Arxiu Històric de Barcelona Foto: Jordi Palmer / Nació Digital

Establir un recorregut històric per la commemoració de l'Onze de Setembre, des de les primeres celebracions a finals del segle XIX fins a l'actualitat és l'objectiu bàsic del llibre 'Onze de Setembre. Història de la Diada a Barcelona' (Efadós, 2013), escrit per Sebastià Riera Viader, cap de Fons Documentals de l'Arxiu Històric de la Ciutat.

Amb prefaci de l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias i pròleg de J.M. Solé i Sabaté, el llibre ofereix una acurada selecció gràfica de fotografies i reproduccions de fulls volanders que documenten les celebracions de la diada Nacional des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.

-Aquest llibre va tenir una primera versió el 1994. Perquè ara s'ha fet aquesta revisió?

-La primera versió és del 1994 i es va fer amb motiu de la rehabilitació del Fossar de les Moreres del 1989, però ara, amb motiu del tricentenari hem aprofitat per fer una gran ampliació sobretot gràfica, i actualitzar el llibre fins la manifestació del 2012.

-Aquesta segona versió és sobretot una obra amb un gran valor per les seves imatges.

-Sí, una de les característiques del llibre que cal remarcar és que les fonts, tant de documents com de les fotografies són bàsicament dels arxius municipals de Barcelona, dels diversos centres, del d'història, del fotogràfic, del contemporani. I cal remarcar que el llibre dóna a conèixer reportatges fotogràfics dels anys 30 i del 76 i 77 i aporta proves documentals de la commemoració durant el franquisme, alguns dels documents eren coneguts, però molts no, com el document de Comissions Obreres del 1970, un moment en que les forces sindicals formades en bona part per persones nascudes fora de Catalunya assumeixen el tema de la reivindicació nacional.

-La ciutadania sap prou bé que es commemora l'Onze de Setembre?

-Crec que sí, perquè s'ha insistit molt. Es commemora la pèrdua d'un règim d'autogovern, que es va perdre amb la derrota del 1714 i el Decret de Nova Planta subsegüent. S'honora el record de que s'havia tingut un gran nivell d'autogovern que després es va perdre i que no se si fins a quin punt s'ha recuperat. Potser s'ha recuperat de manera parcial, però l'Onze de Setembre ha demostrat ser una eina molt útil per defensar la democràcia a Catalunya en situacions històriques adverses. Històricament l'Onze de Setembre ha estat un èxit.

-Que aporta el llibre a la gent que no sap ben bé que és l'Onze de Setembre?

-Una visió històrica de com es creen els dos espais de commemoració, l'estàtua de Rafael Casanova i el Fossar de les Moreres, i com això es va creant de manera gradual, no apareix de cop. El primer homenatge que fa Barcelona és dedicar un carrer a Casanova i un altre a Villarroel el 1865. El 1884 Pitarra presenta als Jocs Florals el seu poema sobre 'Lo fossar de les moreras' que tot i no guanyar es fa molt popular. Després el 1888 es presenta l'estàtua, que havia de ser una més de les vuit que hi hauria a l'entrada a l'Exposició Universal, i els anys 90 del segle XIX hi ha les primeres ofrenes de llorer.

-Aviat vindrien les persecucions.

-Sí, el 1901 hi ha les primeres detencions i les primeres reaccions. De fet, la primera manifestació de l'Onze de Setembre es fa el dia quinze de setembre del 1901, en protesta per les detencions. I el 1905 es crea una comissió unitària que organitza la manifestació. El 1914 es decideix traslladar l'estàtua al lloc on es creu que va caure Casanova i el 1915 es posa la placa al Fossar de les Moreres amb els versos de Pitarra i la commemoració queda prou fixada.

-També recorda el debat sobre la conveniència de celebrar una derrota com a festa nacional.

-Sí. Prat de la Riba deia que s'havia de vincular la Diada Nacional a fets de tipus triomfals i positius, valorar figures com Jaume I o Pere el Gran, però Lluís Marsans, de la Unió Catalanista, va defensar la diada l'Onze de Setembre per recordar les institucions perdudes, i que aquest record havia de dur a la reivindicació del les institucions d'autogovern.

-La Diada Nacional va viure períodes foscos durant les dictadures. Ha costat trobar documentació?

-Sí. Les èpoques de clandestinitat són les més difícils, tant durant la dictadura de Primo de Rivera com la de Franco perquè pràcticament no hi ha documentació gràfica, ja que la pròpia lògica de la clandestinitat ja portava a fer activitats però no deixar rastres que poguessin comportar repressió. L'època del franquisme és molt difícil, especialment l'etapa que comença l'any 48 fins al 64, és a dir, des que quedat clar que tot i la derrota del feixisme a la segona guerra mundial, no hi haurà canvi de règim, fins que se celebra el 250 aniversari del setge i les organitzacions clandestines fan agafar força a les reivindicacions.

-I durant la dictadura de Primo de Rivera?

-També va haver-hi persecucions. Al llibre esmento la prohibició del 1924, quan Antoni Gaudí va ser detingut per assistir a una missa pels caiguts a Sant Just i Pastor i va haver de pagar una multa de cinquanta pessetes.

-A la república tot va canviar.

-Sí, la commemoració esdevé multitudinària. Comença el costum de posar una tribuna davant l'estàtua a Rafael Casanova, que va ser traslladada el 1914 en ocasió del segon centenari del 1714 des del Saló de Sant Joan [actual passeig de Lluís Companys] al lloc aproximat on va ser ferit. I d'aquesta època hi ha molts testimonis gràfics. Es construïa una tribuna i tant el president de la Generalitat com l'alcalde de Barcelona adreçaven discursos, alguns dels quals estan recollits al llibre. I això es va fer fins als primers anys de la guerra, n'hi ha de l'any 36.

-I finalment s'arriba a la recuperació de la democràcia.

-Sí. L'any 76 hi ha la manifestació de Sant Boi, com a principi de la fi de la prohibició. Va ser la manifestació de tipus democràtic més important de Catalunya des de l'any 39. I després la manifestació del 1977, que es va produir quan Tarradellas encara era a l'exili i que crec que va incidir bastant en el restabliment de la Generalitat.

-El llibre salta dels primers anys de la democràcia al present. Es perd els anys 80 i 90.
-Sí, és veritat. S'han valorat més les grans manifestacions, perquè el llibre no és una enciclopèdia de l'Onze de Setembre. Hi ha molt més material, però hi surt el més destacable.

-En una eventual Catalunya independent, s'ha de celebrar com a diada reivindicativa l'Onze de Setembre?

-Això ho han de decidir els ciutadans de Catalunya si s'arriba a la independència, però potser aquest caràcter de reivindicació nacional serà innecessari.

-Última qüestió, pensa que cal canviar la festa al dia de Sant Jordi?

-No. Els catalans han demostrat al llarg de la història la seva adhesió a l'Onze de Setembre. Potser Catalunya te dues festes nacionals 'de facto', però no hem de renunciar a l'Onze de Setembre.