El conflicte -qui intenti amagar-lo amb un eufemisme és algú que està amb l'adversari- agafa volada. S'encabrita. S'enrabia. Ja ens podem entretenir intentant explicar que nosaltres respectem la democràcia, el codi franciscà o el reglament de benestar de l'escopinya, que molts espanyols pensen com el coronel Francisco Alamán. I molts altres se senten còmplices de les seves paraules, i l'altra gran part mira descaradament cap a una altra banda.

Tenen ganes d'acabar amb allò que veuen sinistre, complicat, pesat i esgotador i que descriuen com "Catalunya". La prova és que no hi ha hagut ningú del que s'anomena la intel·lectualitat espanyola no pas que defensi el nostre dret a decidir sinó que faci tancar la boca a coronels disposats a esventrar el veí per la glòria d'un estat fracassat, malaltís, psicòtic i mal dissenyat.

L'enemic és hostil, agressiu i encara és un estat -S&P n'és una mostra- i els segadors estem sols. De fet, és una de les poques vegades a la història contemporània que la tropa està més disposada al combat que l'estat major, que encara branda la bandera blanca que s'anomena pacte fiscal per evitar un xoc que s'albira inevitable i cruel.

És difícil d'entendre un govern que intenta frenar les ganes secessionistes d'un poble que veu com la lentitud dels seus dirigents el condueix a l'ostracisme, al pacte de la fam i a convertir-se en un vulgar residu folklòric. Com a poble entenen que no s'han fet soldats per quedar-se a mercè de la voluntat d'uns generals porucs que signarien una mala pau, sinó per esmolar les eines i convertir el desig de llibertat del seu poble, ara sí, en una victòria.