Dissortadament la vida es pot escapçar per qualsevol gir inesperat. Girs cruels que fins i tot et delaten quan pot arribar la teva mort. Davant d'aquesta tragèdia només resta una sortida, el coratge. Una gosadia per mirar de tu a tu la mala sort amb què per desgràcia has de barallar-t'hi.

Per això admiro el coratge de Tito Vilanova davant el càncer que se l'ha emportat. Una mostra concloent que Tito no només era un dels dos arquitectes tècnics del millor Barça de la història, sinó el triomf de la senzillesa desacomplexada.

Tito va fer del futbol el que ha de ser: tècnica, serenor, estratègia, respecte, cordialitat, passió dominada, senzillesa, complicitat i convicció. Cap estridència, un polsim d'ironia, d'autocrítica i jogo bonito eren els elements de les seves rodes de premsa.

Ens ha deixat un pare de 45 anys que va ser capaç de donar credibilitat al projecte tècnic encapçalat per Pep Guardiola. Home discret, allunyat d'egos i ximpleries, va convertir la senzillesa i la naturalitat en un categoria moral excepcional. I així el futbol, que va passar  de ser esport, a espectacle i a negoci, va convertir Tito en extraordinari. Per ser tant savi i tant senzill calia tenir molt coratge. El tenia.