El dia que va sortir a la llum l'afer de La Camarga, la líder del PP Català, Alícia Sánchez-Camacho, va jurar-nos fins a quatre vegades que no coneixia María Victoria Álvarez. "No, jo no la coneixia. Ve molta gent a veure'm", va dir en roda de premsa. "No la coneixia, és una persona que em trasllada algú del partit, que té bones referències d'ella, és una persona ben preparada, amb un bon currículum professional, molt agradable. Però no la coneixia", va reiterar. I encara va tornar a sentenciar: "No la coneixia personalment."

Em va semblar una explicació poc creïble. Ara, si Sánchez-Camacho ens va reiterar per activa i per passiva que no es coneixien, doncs no es coneixien. La paraula d'un polític és el seu principal actiu. Sap que en això no pot fallar, perquè en depèn tota la seva credibilitat. Si avui diu una mentida flagrant, demà qui se'l creurà? I un polític sense credibilitat és un polític amb poc futur.

Però l'explicació trontolla. De fet, ja va començar a trontollar quan la pròpia Álvarez, en sortir del jutjat, va assegurar que a La Camarga hi havia tingut lloc "una conversa privada de dues amigues", en la que es va parlar sobretot de "nens, menors i fills". Ai las! Una i altra versió són ben poc coincidents.

Personalment, no acostumo a parlar de sexe a la primera cita. I, menys, si és algun desconegut amb qui he quedat per un dinar de feina. Ara, escoltat el que s'ha escoltat, l'explicació que ens va donar l'11 de febrer és evident que era mentida. Es coneixen, i a fons. I si aquest punt és mentida, qui no ens garanteix que també ho sigui la resta? S'ha dit que en aquella conversa, gravada il·lícitament, hi surten coses més greus. Però un detall tan nimi com aquest ja és prou vàlid com per qüestionar tot el personatge. Un taló d'Aquil·les comprovat, vaja.

El president de la Generalitat donarà explicacions a la ciutadania aquest dimecres sobre un altre cas que també contribueix notablement a la desafecció envers la política. Una sola mentida, per petita que sigui, ho entelarà tot. Tot.