Sí, de tant en tant, la vida, que és gasiva i tràgica, regala alguna alegria. Fins i tot, la vida dels independentistes. Abans, a casa del pobre independentista, quan alguna cosa sortia bé, se'n deia miracle. Ara en podríem dir estratègia.

Sí, ens trobem en un punt que Espanya, el potent adversari que sempre ens ha furgat amb efectivitat en els punts més dèbils, està feble. Però nosaltres també ho estem i molt. La debilitat econòmica catalana és per a Espanya una oportunitat d'or per acabar d'anorrear-nos. Tenen la maquinària reservada als privilegiats que són un estat. No tindran manies a l'hora d'utilitzar des de la diplomàcia als serveis secrets, de la justícia al deute de l'Estat, de les pensions a l'ús tàctic del dret; tot  per intentar acabar amb una nosa històrica i, per a ells, en certa manera incomprensible.

Sí, nosaltres estem febles. El país pateix una de les pitjors crisis econòmiques i socials dels darrers temps. Però el moviment social basat en la reivindicació d'una societat més justa, solidària, lliure, rica i equilibrada s'està canalitzant a través d'una demanda, d'una revolta independentista que s'alimenta en gran part d'aquesta feblesa. Agradi o no, mentre a Andalusia assalten supermercats i ocupen finques militars per jugar a les cartes, aquí una munió de gent de tot el país prepara per d'aquí un mes la manifestació independentista més gran que mai s'hagi organitzat. La nostra revolta obrera i social, cultural i política, nacional i de llibertat està en marxa.

Sí, el president Mas ens ha convocat a sortir pel pacte fiscal l'11S alertat potser que el poble ja sortirà per demanar i demanar-li un pas més. I potser per fer-li entendre, que de no fer-lo, prescindirà d'ell. Però no patiria gaire. De fet, aquest dimarts el president de la secció local de CDC a Vic, Lluís Corominas, presentava en nom de l'Assemblea Nacional d'Osona, l'operatiu per portar més de vuitanta autocars des d'Osona a Barcelona per la manifestació impulsada per l'ANC per la Diada. Ja pot anar dient el president, que l'11S, fins i tot els seus i des de primera línia, diran al món que estem fent la revolta.
 
Sí, hi ha eufòria independentista, i què? Fa poc pensava que el meu fill, de sis mesos, podria veure algun dia aquest país lliure. Ara començo a creure que fins i tot el veuran els meus pares. Només cal veure un fet: Espanya no té alternativa. Nosaltres, sí.