Columnista esportiu del Financial Times, Kuper és conegut sobretot pels seus llibres sobre futbol, com Futbol contra l'enemic i La complexitat del Barça. L'ascens i caiguda del club que va construir el futbol modern, volumn de l'any al Regne Unit el 2022. Hi conversem -amb la traductora Marta Armengol- aprofitant una estada seva a Barcelona per presentar l'últim llibre.
No sabia que es treballava tan poc a Oxford.
Bé, hi ha estudiants que sí que treballen. Però hi ha persones com Boris Johnson que van decidir no treballar. Oxford és una casa pensada per a gentleman i els gentlemans no se senten obligats a treballar.
Dona una imatge molt desmitificadora de la universitat, però al final del llibre explica que la situació ha canviat a millor els darrers anys.
Sí, sobretot a partir del 2017 hi ha hagut molts canvis a Oxford i Cambridge, que també han patit els moviments antielitistes de divers tipus que s'han estès per molts països. Hi ha hagut el Brexit però també el Me Too contra els privilegis dels homes o el moviment Black Lives Matter. D'altra banda, aquestes universitats han fet molts esforços per modificar les condicions d'accés i promoció. En paral·lel, l'escola pública ha millorat al Regne Unit i ara Oxford i Cambridge ja van a buscar més talent fora dels cercles exclusius. Van a escoles sense recursos o d'alta complexitat, o senzillament a buscar alumnes que venen d'entorns menys privilegiats. També hi ha moltes més dones de les que hi havia quan jo hi vaig estudiar.
Una de les coses més sorprenents de la política internacional és com el Regne Unit ha deixat de ser un país relativament previsible. Què li ha passat al seu país?
A nosaltres també ens ha sorprès. Al Regne Unit sempre hi ha hagut una classe dirigent molt conservadora interessada a preservar l'statu quo. De fet, David Cameron, sent primer ministre, va proposar el referèndum sobre el Brexit convençut que tot continuaria igual. La sorpresa va ser que en aquell moment la població estava molt irritada i reclamava un canvi radical. Theresa May, la successora de Cameron, intenta preservar aquest ordre, però no li surt bé i arriba Boris Johnson. Un Johnson que ja no té gens d'interès a preservar les institucions, li és igual, i es produeix la trencadissa, no només en les relacions amb la UE sinó en el tema d'Irlanda del Nord. Finalment, serà un reflex d'aquesta onada populista que s'està veient en molts altres països.
[blockquote]"El que sí que ha fet Boris Johnson és dificultar que torni a haver-hi un altre Boris Johnson"[/blockquote]
Assegura que l'equip de persones al cim del govern britànic interpreta la política com un joc.
Per alguns sí. No per tots. Per Margaret Thatcher o per Tony Blair, la política no era un joc. Però de cop ens hem trobat amb tot una generació de polítics nascuts en la dècada dels 60, en una època de gran estabilitat i sorgits de la classe benestant. Ells mai van haver de patir cap mena de trauma. Per ells, la guerra era una cosa llunyana. La societat britànica no va tenir el trauma que va suposar la Guerra Civil espanyola. I quan creixes en un sistema així és molt fàcil pensar que tot és un joc. Pots fer el que vulguis perquè res canviarà. Sabien que el Brexit podia anar malament, però no els semblava especialment greu. Si ets Polònia, t'has de preocupar perquè tens Rússia al costat.
Simon Kuper, durant l'entrevista amb Nació. Foto: Hugo Fernández
Afirma en el llibre que si personatges com Michael Gove, Boris Johnson o Dominic Cummings no haguessin estat admesos a Oxford no s'hauria produït el Brexit.
Sense Oxford no haurien disposat de les xarxes de contactes polítics que s'hi forjaven ni la formació en retòrica, aquest do de la paraula tan propi d'allà i que és tan rellevant en la política britànica. Sense Oxford, tampoc haurien tingut la credibilitat que van tenir. Johnson brandava la seva formació a com a bandera de serietat i credibilitat. Sense les eines que els aportava la universitat no haguessin arribat al cim del sistema. El Brexit, de fet, va ser una opció política. Abandonar la Unió Europea no havia estat una reivindicació popular. Molta gent es queixava de Brussel·les, però no en feia un tema essencial. Sense Oxford, a aquests homes mai se'ls hauria permès decidir el destí de tota una nació.
L'ha sobtat el retorn al govern de l'exprimer ministre David Cameron, ara en qualitat de ministre d'Exteriors?
Tot el que passa en política britànica em sorprèn cada dia. És com una farsa que continua amb els anys. El retorn de Cameron demostra que si ets un etonià, una persona que va estudiar a Eton, sempre rebràs segones i terceres oportunitats a la vida. Si ets una persona normal a càrrec del país i li provoques uns perjudicis enormes com els que va infligir-li Cameron, començant per les polítiques d'austeritat, i després plantejant amb tota la frivolitat del món aquell referèndum del Brexit que ha generat un cost tan gran, mai et deixaran tornar. Però si ets algú que ha sorgit d'aquests cercles, pots tornar com si res.
[blockquote]"El retorn de Cameron? Tot el que passa en política britànica em sorprèn cada dia"[/blockquote]
En què és igual o diferent l'actual premier, Rishi Sunak? Els seus pares eren asiàtics que van emigrar a l'Àfrica oriental.
El que està passant és que cada vegada més estan entrant a Oxford gent de procedències diverses. En aquest cas, els Sunak venen de l'Àfrica oriental i eren gent amb estudis. La mare era farmacèutica i el seu pare, metge. Van enviar el fill a una escola d'elit, a Winchester. Cal tenir en compte que la filosofia de l'esforç és més intensa en els segments immigrants que en els gentlemans. A Sunak li va anar bé. A les elits també els agrada comunicar a la gent normal: podeu ser com nosaltres. Això preserva l'estabilitat de la classe dirigent: permetre que uns pocs de fora hi entrin i defensin els teus interessos.
Al final del llibre, diu que l'era de Cameron i Johnson pot ser el declivi de la classe dirigent tradicional. Ho creu així? Boris Johnson pot haver estat fatal per a la classe dirigent?
Les classes altes són molt resilients i fa segles que regeixen el país. Per tant, no crec que hagin de desaparèixer gaire de pressa. El que sí que ha fet Boris Johnson és dificultar que torni a haver-hi un altre Boris Johnson. Perquè aquest paradigma del gentleman que no s'esforça gaire, que tot li ve donat, desperta més suspicàcia que altra cosa. S'ha fet molt patent la seva mandra. En la investigació nacional que s'està fent sobre la resposta a la Covid es va veure la inexperiència que tenia Johnson i la incapacitat d'entendre les dades científiques bàsiques, alhora que la seva tendència a trencar les regles. Crec que ara hi ha ganes d'un govern més tecnòcrata, que s'esforci i que es vegi que treballa.
Simon Kuper: "Crec que Keir Starmer serà primer ministre". Foto: Hugo Fernández
El laborista Keir Starmer serà primer ministre?
Crec que sí. És molt probable que les pròximes eleccions les guanyi el Partit Laborista. Keir Starmer va ser contemporani de Johnson a Oxford, però és un tipus totalment diferent. No ve d'aquesta tendència a la retòrica.
El Regne Unit està penedit d'haver abandonat la UE?
Sí. És el que diuen les enquestes. Les més recents apunten que més d'un 60% de la població ho considera un error i la majoria vol tornar a la UE. Però no és possible en els anys que venen.
El Regne Unit és el país més classista d'Europa?
Crec que sí. Però diria que Espanya té elements en comú. A Barcelona i a Madrid hi ha una classe alta que roman també durant generacions. Espanya són molts països diferents, però quan vaig escriure el llibre sobre el Barça, estant a Barcelona, he vist també aquesta oligarquia que produeix els diferents presidents del club. Gent com Gaspart, Rosell, Bartomeu o Laporta. No són tan diferents de la casta política conservadora britànica. I crec que a Madrid també es percep, en aquest cas és una casta propera a la dreta política.
[blockquote]"Els espanyols no s'imaginen Espanya sense Catalunya, però pels anglesos Escòcia no és un tema important"[/blockquote]
Esmenta Espanya. Com contempla el moment actual de la política espanyola?
Em sorprèn per dues raons. Al Regne Unit tenim la qüestió escocesa, que no és tan diferent de la qüestió catalana. Però el que és molt diferent és l'actitud dels anglesos davant Escòcia. Quan els escocesos reclamen la independència, la majoria dels anglesos mostra certa despreocupació. En la concepció anglesa del país, Escòcia no és tan fonamental com ho és Catalunya per Espanya. Ho vaig veure quan vaig ser a Madrid. Els espanyols no poden imaginar una Espanya sense Catalunya. En canvi, el referèndum escocès no és un trauma pel Regne Unit.
Quina és l'altra cosa que el sorprèn?
Un gran problema que ja és aquí: el climàtic, i no se'n parla. Espanya serà el primer país europeu a estar fortament condicionat pel repte climàtic. Teniu zones desèrtiques i crec que el sud espanyol serà un territori perdut en els anys que venen. A l'estiu els turistes deixaran d'anar al sud. Aquesta serà una gran crisi a Espanya, però els dirigents polítics es passen el dia parlant de Catalunya i de l'amnistia, que a mi em sembla de menor importància.
A Futbol contra l'enemic va estudiar l'estreta relació que hi ha hagut sempre entre poder i esport. Creu que els darrers anys s'ha produït un fenomen de futbolització de la política a nivell global, en el pitjor sentit del terme?
Sí, ara la política té aficionats com els tenen els clubs de futbol. Hem vist els fans de Javier Milei i estem veient el fervor futbolístic traslladat a la política. Ara es viu més hostilitat en la política que en el terreny del futbol, que trobo que és una mica més neutre. Una figura com Leo Messi, per exemple, és reconegut igualment per seguidors de tots els equips. Hi ha madridistes que poden reconèixer la seva vàlua. En política això ja no passa.
Simon Kuper: "La Masia continua sent una fàbrica de talent". Foto: Hugo Fernández
És un dels periodistes que millor coneix el Barça. Com contempla l'estat del club en aquests moments?
No he vist molts partits darrerament, però la Masia continua sent una fàbrica de talent de primer nivell. Crec que els entrenadors tenen menys importància de la que se'ls sol donar, tot i que Xavi penso que és un bon entrenador. Per mi, el problema del Barça és que contínuament està agafant préstecs del futur, en base a drets de retransmissió futurs. Sospito que aviat li costarà estar al nivell -i ja li costa ara- de clubs com el Manchester City o l'United. Perquè, al final, un club que vulgui estar en aquest nivell necessita diners per comprar gent com Lewandowski, per tenir talent com Pedri. El Barça fa trenta anys que està així, braç a braç, però per mantenir-se en aquesta posició necessita uns diners que no té.
Què creu que quedarà de Joan Laporta en la història del Barça?
Veig moltes similituds entre Joan Laporta i Boris Johnson.
[blockquote]"El Barça ha perdut moltes de les coses que abans el feien únic, entre d'altres l'estil de joc: el Manchester City o el Bayern són més Barça que el Barça"[/blockquote]
Què diu ara!
Trobo que tots dos són bons oradors, empren una retòrica optimista i amb això amaguen el declivi de les seves respectives institucions, que crec que estan de baixada, tant el Regne Unit com el Barça. Al·ludeixen constantment a aquest llenguatge de la grandesa passada. Fins i tot físicament trobo que tenen semblances, tenen la mateixa edat. Són tots dos bons venedors però mals administradors.
Creu que actualment el Barça ocupa el mateix espai en l'imaginari i la cultura de Catalunya que fa uns anys?
El Barça va guanyar tres Champions League en sis anys, però no n'ha guanyat cap més des del 2015 i, per descomptat, no espero que la guanyi aquest any. Continua vivint d'haver estat el primer equip durant anys i d'haver representat Catalunya amb el més que un club. Ara el Barça té patrocinadors, l'estadi té un patrocinador, són coses que abans no passaven. El Barça també ha perdut la seva originalitat, el fet de tenir un estil de joc únic. Ara mateix el Manchester City o el Bayern són més Barça que el Barça. I també es dona el fet que ara té una afició mundial i explicar el més que un club a un xinès o un nord-americà que potser no han sentit mai parlar de Catalunya és complicat. En aquest sentit, diria que el Barça ha perdut moltes de les coses que abans el feien únic.
