Constatació inicial: els sindicats tradicionals conserven encara a un bon nivell la capacitat de mobilització de les seves bases. Constatació final: ja no són l'agent principal de cohesió i resposta de les classes mitjanes i baixes d'aquest país. Ahir, a Twitter, es va imposar la protesta contra ells a la pròpia queixa contra les retallades. En aquest sentit, UGT i CC.OO. han patit, durant aquests últims anys, un desgast molt semblant al que ha afectat als partits polítics. I, en gran part, això ha passat, en un cas i en l'altre, per raons semblants.

Tots dos sindicats han muntat una estructura gegantina, basada en alliberats, que depenia -i encara depèn- de la voluntat expressa de partits i institucions. Les centrals sindicals han estat molt pròximes als partits -PSC i ICV, especialment- i no han protestat seriosament contra l'enorme bombolla immobiliària ni contra aquella economia del totxo que ens ha acabat arrasant la societat. Artrosi pura.

Alliberats que fa dècades que no treballen, cursos de formació que serveixen per repartir diners, absència de crítica cap al PSOE i derivats, especialització en l'empresa pública i les grans factories, poca relació amb els treballadors en precari, implicació limitada en el conflicte Catalunya-Espanya... Tot plegat, indicis d'una clara relaxació en l'interior del sistema polític que els fa poc atractius en un moment de conflicte obert com l'actual.

Segurament, aquesta crisi pot actuar com a catarsi en molts àmbits del funcionament d'aquesta societat. I els sindicats ho necessiten encara més que les empreses.