Cada any coincideix que el 24 d'agost és Sant Bartomeu, patró de Sitges. En honor al sant, en aquesta vila del Garraf s'hi celebra una de les festes majors més reconegudes, massives i històriques de Catalunya. Durant 36 hores d'infart, tot el poble surt al carrer per esprémer aquesta Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya: un esclat de gralles, pólvora, balls populars, sardanes i un reguitzell de catarsis folklòriques que, de manera directa en cercaviles i processons, sense comptar el públic, ja mobilitza a més de 800 persones.
Una bogeria que s'assembla molt a la que es viu en altres festes majors del Penedès, del Garraf o del Camp de Tarragona: comparteixen aquella mateixa identitat, amb referències molt reconeixibles en els balls, els motius, els vestuaris, etc. I, en el cas de Sitges, es tracta d'una bogeria que compta, a més, amb el fervor de la gent més jove del poble.
A Sitges les noves generacions viuen la tradició amb la passió més absoluta. Desenes de colletes de joves entre 15 i 25 anys envolten els Gegants i els Diables vestits amb la samarreta que s'han dissenyat expressament per la festa major, el clàssic barret de palla per protegir-se del sol i del foc, i tota mena de complements que homenatgen els diferents ingredients de la festa: arracades amb forma de timbal, braçalets amb l'estampat típic del vestit que lluu la Geganta, espardenyes blaves i vermelles... La llista de detalls no ens l'acabaríem.
Però el més interessant de tot és que, des de fa cinc i sis anys -podríem dir que des de la fi del procés- molts d'aquests joves que viuen la tradició i que la festegen des dels seus símbols més emblemàtics i nostrats, movent els barrets al so de les gralles i entonant-ne les seves músiques... són desacomplexadament espanyolistes. És facilíssim veure al costat del bestiari popular barrets amb la bandera espanyola, polseres amb la rojigualda (algunes, amb missatges clarament vinculats a VOX), banderes embellint el clatell d'algunes samarretes... Fins i tot, dimecres passat, en plena cridòria per la bacanal de foc i pólvora que acabaven de protagonitzar els Diables, enmig de la Processó Cívica es va començar a cantar massivament "¡Queee te vote Txapooote!". Un cant que va escoltar-se en més d'una ocasió.
Hom podria pensar que el turisme pot tenir un paper rellevant en aquesta florida espanyolista, que la festa al final acaba sent una olla barrejada de sitgetans, estiuejants vinguts d'arreu d'Espanya i turistes de tot el món... però juraria que els perfils i les actituds dels qui passegen la pàtria són pròpies de sitgetans, de qui coneix bé el poble i la seva idiosincràsia festiva. Són colles, grups d'amics que en molts casos venen dels instituts de la vila. I és que en aquest poble, el PP i VOX van sumar un 26% dels vots a les últimes eleccions generals, 5 punts per sobre de la mitjana catalana. No és una diferència abismal, però potser serveix per ubicar una mica més un canvi que, per cert, conviu amb normalitat amb el sector catalanista que tota la vida ha saltat al voltant dels balls de bastons, de cintes, de cercolets i de cabeçuts.
No sé com tenim les festes majors al territori, com estan evolucionant, però el gir que està vivint la de Sitges és sincerament destacable. No és un fenomen multitudinari, però sí que és remarcable. I sorprenent, sobretot, perquè el folklore tradicional de les festes majors d'aquest país no sol lligar bé amb les preferències de l'espanyolisme, que tota la vida ha vist aquestes soflames populars com quelcom llunyà, fora dels seus interessos lúdics i socials. Per algun motiu que no se m'escapa massa i que em duu a les acaballes del 2017, això ja no és així.
Encara que pugui semblar incoherent, l'espanyolisme més explícit, el que voldria la cultura i la llengua catalanes reduïdes a la mínima expressió, s'està fent seva la històrica Festa Major de Sitges. Un plot twist inversemblant que desconec si els Gegants veien venir des d'allà dalt, però que a molts cada any ens deixa més perplexos. Tot i que, ben mirat, té sentit que a la flamant Catalunya sencera les tradicions més profundes siguin gaudides per la Catalunya sencera, és clar. En aquest cas, la meva benedicció -i molt probablement també la de Sant Bartomeu- a aquesta nova realitat.