Quan s'obrin les urnes, el dia 20 de novembre a les nou del matí, els ciutadans que vagin a votar PSC ho hauran de fer gràcies a la certesa de la fe, més que no pas amb el convenciment de la raó. En aquell moment, ja haurà passat un any sencer del daltabaix socialista a les eleccions al Parlament i, a dins del carrer Nicaragua, no s'haurà mogut ni un full de paper. S'hauran insinuat moltes expectatives, hi haurà hagut una pila de declaracions, un grapat de manifestos i la tira de sopars conspiratius, però el cas és que el PSC oferirà als electors la mateixa candidata, Carme Chacón, i el discurs de sempre: que ve la dreta. Socialisme mineral.

No serà aquest el cas d'ERC. El vell partit republicà està disposat a fer el debat imprescindible per oferir als seus votants -i, sobretot, exvotants- una estratègia de futur, encapçalada per cares noves i amb un discurs renovat. I això, assumint el risc que hi pot haver resistència de la vella guàrdia, la que encara es manté ancorada en els tripartits.

El cas és que el PSC continuarà perdent el temps, a causa de la dificultat de reformar una estructura tan vertical com és l'aparell d'un partit. Els electors independentistes, per contra, arribaran davant de les urnes amb plena consciència del que voten. I ERC batega.