És un fet indiscutible que Solidaritat Catalana ha aconseguit generar una espiral d'entusiasme entre els (molts?) milers de persones que pensen que la millor manera de traslladar el creixement -i la capacitat de mobilització- de l'independentisme social al Parlament passa per una oferta política nova, amb un plantejament clar, objectius explícits i, sobretot, no negociables a canvi de poder institucional.

La idea, per tant, és bona. A més, els impulsors són persones compromeses i decidides. Joan Laporta té un bagatge excepcional com a màxim responsable d'un Barça català i universal; guanyador i amb estil propi. A més -molt important- no s'arronsa quan el converteixen en l'enemic número u de l'Espanya de sempre, la que no vol convèncer, sinó intimidar. Alfons López Tena, el segon dels impulsors, és un bon jurista, bregat a Madrid, i ha demostrat, amb fets, la seva capacitat d'organització. I Uriel Bertran, tot i ser un polític professional, ha tingut la valentia d'enfrontar-se a un aparell per raons ideològiques i estratègiques.

Ara bé, aquesta iniciativa política, si vol tenir èxit, ha de ser nítida i constant. D'entrada, ha de comptar amb Reagrupament, una formació que no pot ser menystinguda, entre d'altres raons perquè és l'única que té capacitat per aportar estructura i organització. I, en la mesura del possible, ha d'aplegar tota la galàxia de sigles independentistes que potser dins sumen poc, però fora es dedicarien, inevitablement, a atacar el projecte.

I, finalment, Laporta, López Tena, Bertran i Carretero són noms molt vàlids, però no semblen personalitats fàcilment sumables. A més, tenen poc temps i, en cas de muntar un projecte seriós, hauran d'afrontar dos reptes titànics: el buit informatiu i l'evidència que CiU es presentarà com la millor papereta possible per passar pàgina del tripartit. Vejam.