Algun dia els historiadors espanyols hauran de donar resposta a una pregunta inquietant: Com és possible que la propaganda de l'aparell de tot un estat, amb un pacte d'acer entre els dos principals partits espanyols i la unanimitat de tots els mitjans de comunicació d'àmbit estatal... Per què tanta pressió política, mediàtica i institucional no té cap efecte en la societat catalana? Com pot ser que la ciutadania ni s'immuti davant d'un president caracteritzat com a boig, sota amenaces de tota mena i amb una anunciada ruïna econòmica i social? 

Ahir mateix, l'enquesta d'El Periódico reflectia una baixada del bloc unionista (PSC+PP+Ciutadans) d'entre dos i cinc escons, segons el marge de la forquilla. Tant és així que el PSC i el PP passarien a ser la cinquena i la sisena forces polítiques del Parlament de Catalunya. El partit de Rajoy, amb majoria absoluta a Madrid, únicament quedaria per sobre de la CUP. La concentració del vot espanyolista sobre Ciutadans només maquilla el desastre general de l'unionisme.

Fins i tot el CIS, que depèn de Soraya Sáenz de Santamaría, situa el nivell de l'independentisme català per sobre del quaranta per cent. I això tenint en compte que el segon grup mai no és l'espanyolisme, sinó els indecisos.

Espanya té un sostre a Catalunya. Només podria aspirar a trencar-lo radicalitzant la seva posició i destruint l'autogovern català, però aquesta estratègia donaria una legitimitat extra al catalanisme, tant a l'exterior com a l'interior.

En definitiva, el procés només pot fracassar per imperícia dels partits catalans. O sigui que pot fracassar.