El procés entra en fase decisiva. Caldrà de tot el talent disponible per reeixir en l’embat. A favor nostre, la democràcia i el dret d’un poble. Els entrebancs, molts, començant per un Estat hostil i una dreta mesetària encara incivil. També, un PSOE incapaç d’alliberar-se de l’hegemonia ideològica del nacionalisme espanyol postfranquista. A casa nostra, el perill del "hooliganisme" i els tacticismes de tots ens obliguen a fer-ho encara millor.
 
Ens cal entroncar amb el millor de la tradició catalanista. Sortosament, hi ha precedents de polítiques unitàries dissenyades amb ambició nacional per damunt dels partits… però compte, “amb” els partits.  Així va ser amb la Mancomunitat, el centenari de la qual hem commemorat. Un projecte de país, liderat per un home d’idees conservadores, Prat de la Riba, que va saber integrar l’esquerra nacional. En els anys de la Generalitat republicana, Francesc Macià va saber encarnar la identitat de tot un poble gràcies a governs d’àmplia base.
 
Durant la transició, l’esperit unitari va establir les bases de la Generalitat restaurada sota la presidència de Josep Tarradellas (qui ja durant la guerra va ser capaç de sumar forces des de la CNT al PSUC passant per ERC i Acció Catalana). Tarradellas tenia clar que només un govern d’unitat podria defensar els interessos de Catalunya davant l’Estat en un instant crucial com aquell. També propugnava parlar poc i tenir cura de les formes. Ara, Catalunya torna a afrontar un moment fundacional. Només triomfarem si el lideratge va de la mà d’un fort sentiment unitari. El “peix al cove” pujolista va tenir també els seus aspectes positius. Però ara cal encarar el futur amb altres estris. Un d’ells ha de ser “una certa manera de fer les coses”, que deia en Tarradellas.