La cimera celebrada aquest divendres a Palau havia d'enllestir un acord -que encara es pot salvar la setmana vinent- que anava més enllà d'una prou complexa governabilitat: era un acord que transcendia clarament als dos signants, Artur Mas i Oriol Junqueras, perquè havia de ser una entesa per formalitzar el repte més important que hauria de viure aquest país després de 300 anys de derrota.

El fracàs de la cimera és clamorós. És cert que hi ha temps per redreçar les coses, però no en queda gaire, la cosa no està per romanços. En la situació patètica de l'economia catalana,  un malestar social creixent i una moral col·lectiva que va perdent tremp, calia una alenada que ha arribat vestida de fracàs.

A algú li van tremolar les cames a l'hora de formalitzar el motiu pel qual, en principi, va avançar les eleccions. És coherent sospitar -per tradició històrica- a qui li van tremolar les cames. Però seria important saber qui li fa tremolar les cames. Tothom ho sap.

Però en el sotsobre que Catalunya es troba, tan culpable és qui fa tremolar les cames com aquell que es deixa que li facin tremolar les cames. La setmana vinent, torneu-hi, si us plau. I, sobretot, que només pesi el pensament d'aquells que es van presentar a les eleccions.