Demà farà tres mesos que 1'7 milions de catalans van connectar, amb les seves mans, el Pertús amb Vinaròs. Només tres mesos. En termes històrics, un periode de temps insignificant. Però n'hi ha hagut prou amb aquests noranta dies per tornar a obrir totes les incògnites sobre el procés d'emancipació nacional de Catalunya. En aquest breu espai de temps, maniobres de tota mena -externes, però també internes del catalanisme- han aconseguit frenar, almenys momentàniament, el que la voluntat popular ha expressat, una i altra vegada, tant des del carrer com a les urnes.

El fet incontrovertible és que una majoria aclaparadora de la societat catalana vol ser consultada, això és incontestable. I és obvi que aquests ciutadans reclamen que se'ls formuli una pregunta que, tingui l'enunciat que tingui, no pugui induir a confusió sobre la seva voluntat ni sobre les conseqüències polítiques del resultat. No es pot cridar a les urnes el poble català per a després, per la via que sigui, qüestionar-ne la voluntat. Això és, precisament, el que va fer el Tribunal Constitucional i, justament, és la causa de la seva deslegitimació.

Si aquestes maniobres de saló fan descarrilar el procés, la responsabilitat recaurà sobre els qui obstaculitzen la voluntat popular. En aquest sentit, els líders d'ICV i UDC estan emplaçats a tenir un paper o el contrari en la història del catalanisme polític i, en definitiva, d'aquest país. Però encara més greu seria el judici històric sobre qui està a prop de ser el president més important dels últims 300 anys. Artur Mas té l'altura institucional i el crèdit moral suficients per demostrar la seva autoritat. "Tot, menys el ridícul", deia el president Tarradellas. I ni tan sols es referia a un ridícul de nivell internacional.