Imagino que ho deuen passar malament, però no sé si es tracta de simple contrarietat o si arriben a sentir autèntica vergonya. Tots els dirigents polítics que, com ahir el president Mas, surten a negar el finançament il·legal del seu partit tenen sempre un posat ferm, però visiblement impostat. Se'ls nota la incomoditat en les respostes tallants, brevíssimes, però que invariablement contenen un punt d'ambiguïtat calculada. En aquests últims trenta anys n'hem vist molts passant per algun faristol per negar-ho tot amb la màxima contundència. Des d'aquell llunyà 1984 en què Felipe González va pronunciar el famós "Ni Flick, ni Flock!" fins a ahir mateix, quan Artur Mas va haver de refugiar-se en la fase processal: "En un estat de dret cal aportar proves".

Mas sap que el seu partit s'ha finançat il·legalment. Igual que ho saben Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba. El sistema ha estat aquest i els desajustaments no han vingut mai pel raig de diners que han entrat regularment als partits, sinó perquè els mitjancers han acabat embutxacant-se una part cada cop més gran de les comissions que gestionaven. Al final, algú s'enfada i encén una metxa que acaba fent-ho esclatar tot.

Els partits intenten convèncer-nos, en públic, que les comissions no existeixen. I, en privat, que són inevitables. Però són aquests polítics els que han d'entendre que ells no són inevitables i que poden deixar d'existir.