Possiblement els que consagren la divinitat de Felipe González pel seu “diàleg” al programa d'en Jordi Évole, haurien de recordar un aniversari. El 13 de maig d'enguany es compliran 30 anys que el llavors president del govern espanyol es va tancar a Sant Juan de la Penitencia, a Toledo, amb 32 historiadors de cert prestigi internacional i polítics. L'excusa era un seminari sobre la transició espanyola. L'organitzava la fundació Ortega y Gasset.
Diuen les cròniques d'aquell temps que González va enraonar durant cinc hores i tal va ser el delit de la conversa que va decidir parar els motors de l'helicòpter que l'havia de tornar a la Moncloa per quedar-se a dinar i acabar de deixar les coses clares a professors com Richard Gunfher, de Ciències Polítiques de la Universitat d'Ohio, o Edward Malefakis, un famós catedràtic d'Història de la Universitat de Columbia.
González va ser sotmès a un veritable tercer grau d'un dels principals problemes de la situació política i social espanyola de l'època: el terrorisme. Llavors es va sincerar. ”El terrorisme al País Basc és una qüestió d'ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català”, va assegurar González.
Nou dies després de la trobada es presentava una querella contra 25 ex-directius de Banca Catalana, entre els quals Jordi Pujol, que acabava de guanyar 72 escons dels 135 del Parlament de Catalunya. La resta -el GAL, ministres de l'Interior a la presó, cas Roldán, Ibercorp, o Narcís Serra fent escoltes il·legals- ja és història. Trenta anys després de la trobada de Toledo, González, encara culpa els catalans de despertar el “nacionalisme espanyol” i branda 300,000 morts dels Balcans.
Curiosament, els que durant tota la setmana han tingut la barra de batejar González d'"estadista” són els mateixos que s'encaparren en ignorar que malgrat trenta anys de felipisme, és a dir, d'amenaça, por i insult, el fet diferencial és ara molt més fort i molt més conscient. El veritable perill és tenir estadistes com González.
