D'aquí al "segon semestre del 2014", data en la qual Convergència veu factible de convocar el referèndum d'independència, el procés passarà per tot un seguit d'alts i baixos difícils de controlar per part del propi Govern: sortides de to, informes de dubtosa procedència, imputacions, acusacions de corrupció, boicots... En aquest univers líquid, CDC compta només amb tres rocs que depenen exclusivament d'ella, i que ha de saber gestionar.

L'anunci de la data i de la pregunta serà determinant per desencadenar el procés. Un calfred recorre l'espinada dels dirigents de CDC quan ja comencen a insinuar el timing que tenen al cap. Evidentment que tot plegat requerirà del vist-i-plau d'ERC, però la imatge d'Artur Mas cridant a les urnes per decidir el futur col·lectiu com a nació marcarà un abans i un després. Si se'm permet la gosadia, cap al 5 d'aquest mateix mes de setembre seria un dia esplèndid per fer-ho. Just abans de la Diada i just abans que, el 7 de setembre d'enguany, el COI designi la ciutat olímpica del 2020. Xocaria veure una reacció antidemocràtica d'un Estat que aspira a acollir uns jocs fraternals.

Les eleccions europees són l'altre roc a la faixa de Mas. Una mena de pseudo-referèndum amb gasosa. La manera com les enfoqui serà clau per a la seva pròpia credibilitat. Sovint es diu que els ciutadans donen poca importància a aquestes eleccions. Després d'haver fet una cadena humana per tota la costa, el catalanisme no crec que vegi en aquests comicis unes simples eleccions qualssevol. L'enèsima coalició autonòmica amb el PNB serà interpretada com la pervivència del peix al cove.

I, d'aquí, se'n deriva el tercer punt clau que està en mans de CDC durant els propers dotze mesos: la relació amb UDC. O, més exactament, la relació amb la UDC de Josep Antoni Duran i Lleida. Josep Rull reconeixia dilluns que la ciutadania els ha expressat els seus dubtes sobre la "plausibilitat" del procés. Si s'està disposat a engegar el cotxe i a donar-hi gas a fons per un circuït desconegut i a les fosques, no es pot fer amb el fre de mà posat. Exabruptes com els de Jordi Casas denoten el menyspreu d'una part de la federació envers la il·lusió dels seus votants. Tot plegat no serà plausible fins que la ciutadania vegi com Mas gestiona aquests tres rocs, que només depenen d'ell. La resta, on verra.