"Saps quan es gasta el Govern en lleixiu per a les presons?". Aquesta va ser una pregunta que un bon dia de novembre em va fer Montserrat Tura, just quan encara era consellera de Justícia. Una pregunta que defineix detalladament el pensament d'aquesta metgessa, experta en economia sanitària, que ha resistit amb tenacitat els embats difícils del seu partit, el PSC, com l'eterna candidata a alguna cosa semblant a l'esperança, perquè mai no ha volgut ser segona de res.
Nascuda al Mollet pagès de 1954, sempre explica amb veu arrossegada que cantava els Segadors a la quadra mentre munyia vaques amb son pare. De fet, diu que a casa seva es va alletar de política. Als setze anys va fer el pas a la militància activa de la mà de les Plataformes Anticapitalistes. Llavors era la "Mireia" fins que va ser expulsada per "petit burgesa". Coses de l'esquerra quan veuen comunistes amb vel·leïtats nacionalistes.
Tura té al cap el doctor Ruano Gil, un professor de medicina que amb un guix a cada mà dibuixava un esquelet impecable. Deia que era un home "anatòmicament perfecte". Una expressió que va frapar una estudiant metòdica i complexa que no ha trobat en la política la perfecció que tothom busca.
L'ex-alcadessa de Mollet ha tornat a la medicina, a l'Hospital de Palamós. Fa moltes hores de viatge, però és on té la plaça. De tota manera, no fa cara de resignada. Va brandar la darrera batalla en les semi-primàries del PSC contra l'actual líder dels socialistes, Pere Navarro. I si parles amb ella, t'adones que el cos li demana marxa. Una conducta que no estranya d'algú que quan rebia pals a les manifestacions dels 70 explicava al metge que havia caigut mentre "donava de menjar les gallines". I ja se sap que les gallines en política quan piquen, piquen molt.
Consellera d'Interior, de Justícia, -exemplars les seves explicacions forenses durant la tragèdia del tren de Castelldefels-, alcaldessa, candidata a alcaldessa de Barcelona, coartada catalanista de José Montilla, eterna candidata per a tot i, sobretot, indestructible, resistent i tenaç.
Neboda de Jordi Solé Tura, "camperola" en una ciutat obrera, socialista I interventora de l'ANC, catalanista en un PSC minat d'unionisme federalista, metge en terra d'advocats, temerària en terra de prudents i melosa en la distància curta en un món de sobtades vanitats, la "Montse", és l'eterna alternativa.
Com la doctora Quinn, metgessa de Boston que es fa amics dels indis de Colorado, Tura ha estat peregrina en terra d'infidels, a voltes amb massa discreció, a voltes amb complicitat però sempre amb prudència. Com la seva música preferida, els fados, Tura entona un crit vital, reposat i resistent amb aires de certa tragèdia per recordar que la seva passió és la política. I que la bata blanca que torna a vestir no és incompatible amb el davantal de la carnisseria que a vegades és la política.
