Jo també estic indignat. I tant! I també fins els collons! Estic indignat contra els mercats financers internacionals; pel canvi climàtic; perquè un dels homes que ha fet més pobres els jubilats grecs es dedica  a abraonar cambreres negres d'hotel amb la intenció que li netegin la cigala... i totes aquestes coses. D'acord.

Però estic indignat per coses més prosaiques. He arribat a estar tan indignat que els asseguro que he estat a punt de partir-li la cara a més d'un empleat d'algunes de les ex-caixes de pensions catalanes. Però també estic indignat pels quillos que al tren escolten música a través del mòbil sonant a tota pastilla sense auriculars; pels poca-vergonyes que es colen al Metro amb total impunitat; pels sud-americans que truquen a les onze de la nit per adonar-te que hi ha gent que viu sense pronunciar els accents i, a sobre, intenta encolomar-te una oferta de ves a saber què; per les companyies telefòniques que cobren el que els hi ve de gust; pels mecànics de pela amb trenta de l'ITV que tenen la barra d'il·legalitzar el teu vehicle perquè el dipòsit del renta-vidres no té aigua; perquè la companyia del Gas et fa apuntar el consum - a sobre que t'has de sotmetre al seu monopoli els fas la feina-; per uns veïns gallecs que es pensen que les seves converses són interessants per tota l'escala; pels presidents d'AMPES que no paren d'emprenyar  els docents; per presidentes del Parlament que destrossen la llengua catalana i es disfressen de fades madrines; per en Duran i Lleida i la seva impertinent mala educació; pels bars xinesos que et converteixen en xinès a tu si demanes un "entrepà"; pels presidents d'escala agonies que, amb sabatilles i mitjons, només els preocupa el color de les bústies; pels botiguers que et perdonen la vida quan pagues amb un bitllet de 50 euros i t'han de donar canvi; pels vigilants de zona blava amb una habilitat per les matemàtiques similar al goril·la Manila però amb poder per embargar-te el compte corrent; pels encantats que baixen del metro i s'aturen davant la porta per esbrinar cap a quina direcció han d'anar, i pels delinqüents que amb un acordió i un amplificador martiritzen els obrers que sota el jou de la misèria han d'anar a treballar.

Amb tot aquest farcell d'indignacions vaig anar a indignar-me divendres a la nit a la Plaça Catalunya. I vaig comprovar el pa que s'hi donava: reglamentaris perriflautis amb més polls que neurones, acompanyats per gossos amb més gana que el gall de la passió; espanyols que viuen en la farsa de la ciutadania mundial; tietes i separades que es pensaven reviure alguna Setmana Santa de la seva joventut - surt més barat passar la nit entre coloms que no pas un lífting-; funcionaris de la colònia ensinistrats en la dialèctica de Ciudadanos; nenes pijiprogres que piulaven pel mòbil; pakistanesos venent llaunes de cervesa; algun avi freak amb ganes de gresca i algun que altre convençut. Moltes pancartes - la gran majoria amb consignes de capità Enciam escrites en castellà-, molts malabars i moltes llaunes pel terra.

A la vista del percal encara vaig marxar més indignat. Cap de les meves indignacions, reals i amb possibilitat de solució estava reflectida. M'indignen els que s'indignen acampant perquè estan indignats per la indignació d'un sistema que al capdavall els indignats han permès, generat i enfortit. Ni revolta, ni revolució, ni cop d'estat...pura collonada. Un aplec de Hello Kitty. Com diria el gran mestre xinès, Me Lan Xingat:

"Si el teu enemic és dèbil, derrota'l.
Si el teu enemic és fort, uneix-te
Si el teu enemic és Hello Kitty, estàs fotut"