El congrés per primera vegada ha admès a tràmit una ILP. Foto: El Temps

Al parlament espanyol encara és molt viu el record de Francisco Camps, vicepresident primer del Congrés entre l’abril del 2000 i l’abril del 2002. Els diputats que hi van coincidir l’evoquen com una icona del regionalisme benentès, amb intervencions ocasionals que no acabaven de lligar, però, amb el seu tarannà moderat.

N’hi ha que no han oblidat, per exemple, la seua participació estelar a l’homenatge que la cambra va retre a Víctor Balaguer, en escaure’s el centenari de la mort del polític i escriptor. Camps, que va presidir l’acte i s’hi va adreçar íntegrament en català, va compartir taula amb l’historiador Josep Termes, l’alcalde de Vilanova i la Geltrú –el socialista Sixte Moral– i el diputat de CiU Carles Campuzano.

Cap d’ells no devia sospitar que, una dècada més tard, la política frontista envers Catalunya de Francisco Camps al capdavant de la Generalitat Valenciana –n’ha estat president entre el 2003 i el proppassat juliol– menaria a una iniciativa legislativa popular (ILP) històrica, la primera de la democràcia espanyola que supera el tall de la presa en consideració al Congrés.

En efecte, la ILP Televisió sense fronteres –originada per la clausura de les emissions de TV3 al País Valencià i que va reunir 651.650 signatures, de les quals la Junta Electoral Central només va invalidar el 3,86%– ha tingut molta més sort que no les deu que durant les vuit legislatures anteriors també van aconseguir el mínim de 500.000 suports –un dels més alts de tota la Unió Europea– requerits per tal de ser sotmesa, o no, a tràmit parlamentari.

A la sisena legislatura –del 1996 al 2000, amb José María Aznar al poder–, se’n van presentar cinc: sobre el marc regulador del finançament del sistema educatiu, la reforma de la llei de propietat horitzontal, la regulació dels llibres de text de l’ensenyament bàsic, la regulació de la jornada laboral i la reclamació dels deutes comunitaris. Aquesta darrera ILP no fou admesa a tràmit, per bé que va ser subsumida per una iniciativa posterior del govern.

A la setena legislatura –del 2000 al 2004, també liderada pel PP–, quatre ILP van picar a la porta del Congrés, totes en va: versaven sobre la llei reguladora de la subcontractació al sector de la construcció, els principis d’ordenació dels medicaments, la llei d’estabilitat i seguretat a l’ocupació i sobre acords i pactes de les administracions públiques i la garantia del poder adquisitiu dels treballadors.

A la vuitena, ja amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, la cambra tampoc no va prendre en consideració una iniciativa popular que instava a modificar el codi civil en matèria de matrimoni i adopció.

Camps contra Camps

Paradoxalment, la base jurídica de la ILP Televisió sense fronteres –que demana a l’estat d’estendre el senyal de les televisions autonòmiques a totes les comunitats que comparteixen una mateixa llengua– no sols rau en el respecte al plurilingüisme recollit a la Constitució espanyola, sinó que també esmenta la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, tractat que data del 1992 i que fou ratificat pel govern d’Aznar el 2 de febrer del 2001, després d’un tràmit parlamentari en què el ponent del PP fou Camps.

El document en qüestió insta els estats a vetllar per les emissions de les ràdios i televisions que fan servir una llengua minoritària, com és el cas de la catalana, a fi que el seu senyal arribe a tots els territoris on es parla, independentment de quines siguen les fronteres administratives.

El suport de destacades personalitats dels diversos territoris amb llengua pròpia –expresidents, presidents de parlament, presidents d’acadèmies de la llengua, portaveus parlamentaris al Congrés, dirigents sindicals i empresarials, rectors universitaris i fins i tot destacades figures del món eclesiàstic– va servir per a impulsar la ILP i superar amb escreix el mig milió de signatures necessàries. Una feina ingent que anava paral·lela a la persecució impenitent contra les emissions de TV3 i els altres tres canals de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals (CCMA) que se sintonitzaven al País Valencià.

Un procés iniciat el gener del 2007 –en plena precampanya electoral autonòmica– que va tenir el primer moment crític el 27 d’abril d’aquell any, quan va ser precintat el repetidor de la Carrasqueta (Alacantí), que servia el senyal a Alacant i la seua àrea metropolitana. El setge no va cessar, tot i que la justícia s’hi manifestava de manera contradictòria segons cada cas i, sobretot, cada magistrat. Finalment, però, l’acumulació de multes imposades a Acció Cultural del País Valencià (ACPV) –que els anys 80 havia bastit la xarxa de repetidors mitjançant subscripció popular i que els havia mantinguts 25 anys– va obligar l’entitat a tallar els canals de la CCMA el 17 de febrer del 2011. La suma de les sancions ultrapassava els 800.000 euros, cosa que comprometia el futur de l’organització.

Vet i aixecament de vet

Malgrat haver reunit més de 600.000 signatures vàlides –la majoria de les quals al País Valencià i Catalunya–, la ILP va ser a un pas de naufragar. La vicepresidenta i ministra de la Presidència, María Teresa Fernández de la Vega, va encarregar un informe que en desaconsellava l’aplicació: l’estat calculava que l’aplicació de la iniciativa popular costaria entre 600 milions i 800 milions d’euros.

Una quantitat del tot desproporcionada, si atenem un altre informe –encarregat per la Generalitat de Catalunya i elaborat per diverses empreses líders al sector de les telecomunicacions–, que en limitava el cost a 3,5 milions.

La mesa del Congrés va decidir aleshores de negar el vet imposat per l’executiu i de retornar la ILP al govern. La substitució de De la Vega per Alfredo Pérez Rubalcaba i el nomenament de Ramón Jáuregui com a nou ministre de la Presidència reblà el clau. La pressió exercida pels diputats del PSC i del PSPV-PSOE va donar fruits, i uns i altres van encendre el llum verd.

L’admissió a tràmit de la ILP no ha estat, ni de bon tros, una qüestió exclusiva del grup socialista. El 16 de desembre del 2010, a l’hotel Villarreal de Madrid, va tenir lloc una important reunió entre una delegació d’ACPV i diputats de diverses formacions. Una cimera multilateral que es repetí el 23 de març d’enguany a la sala Acuña del Congrés i en què van participar Josep Antoni Duran i Jordi Jané (CiU), Josu Erkoreka (PNB), Dani Fernández i Meritxell Batet (PSC), Josep Santamaría i Ferran Bono (PSPV-PSOE), Joan Ridao i Joan Tardà (ERC), Francisco Jorquera (BNG) i un representant d’Esquerra Unida en nom de Gaspar Llamazares.

D’una altra banda, Jáuregui va mantenir tot de converses no sols amb representants dels grups parlamentaris, sinó també amb expolítics i noms il·lustres de la societat civil que hi feien costat. Via telefònica o de manera presencial a la Moncloa, el ministre de la Presidència va dialogar amb l’expresident català Jordi Pujol, amb el ponent constitucional Miguel Herrero de Miñón, amb el president de la Fundació per la Pau, Federico Mayor Zaragoza, i amb els abats de Montserrat i Poblet.

Finalment, el 6 de juliol passat, els presidents de les acadèmies basca, gallega i catalana eren rebuts a la Moncloa, conjuntament amb una expedició d’ACPV, en una trobada que significava el plàcet definitiu del PSOE a la ILP.

El pacte per a dur endavant la proposició de llei comptà més tard amb la posició expectant del PP, materialitzada en una abstenció al plenari del 13 de setembre que ben pocs auguraven mesos enrere. En aquest sentit, la dimissió de Francisco Camps, substituït per Alberto Fabra, va contribuir a aplanar el camí.

Fabra, delerós de transmetre una imatge més oberturista i procliu a l’entesa que no la del seu predecessor, tenia al currículum, a més, amb una fita de què no podien presumir gaires dirigents del PPCV: el febrer d’enguany, quan encara era alcalde de Castelló de la Plana, el seu consistori havia aprovat una moció per unanimitat en què la corporació demanava el restabliment de les emissions de TV3. Per bé que la moció incloïa un punt en què l’ajuntament convidava l’estat a atorgar un tercer múltiplex a la Generalitat Valenciana –l’exigència sine qua non del Consell de Camps abans d’establir cap conveni de reciprocitat amb Catalunya–, es tractava d’una posició nítida en favor dels canals catalans. La mateixa de centenars d’ajuntaments en poder dels partits progressistes i també la Diputació de Castelló, que aleshores presidia Carlos Fabra. Fins i tot el president provincial del PP i de la Diputació de València, Alfonso Rus, va manifestar-se disconforme amb el tall de les emissions de TV3: “No em sembla bé, no és positiu”, va afirmar. “Crec que els mitjans de comunicació han de ser lliures i opinar allò que estimen convenient. Els polítics també ho fem i hem de respectar els mitjans.”

Les mostres de suport a la recepció de la cadena catalana al País Valencià van arribar a l’àmbit empresarial. L’expresident de Foment del Treball (ara president de la CEOE), Joan Rossell, va signar una carta en què demanava el lliure accés dels valencians a TV3, i una representació de la patronal hotelera de Benidorm, Hosbec, també va fer-se present a la tradicional manifestació en commemoració del 25 d’Abril, centrada enguany a defensar les emissions de Televisió de Catalunya. Un fet inèdit que fa entendre la transversalitat d’aquesta demanda.

El tempo

Els onze mesos transcorreguts des que la mesa del Congrés va rebre el vet a la ILP amb la signatura del govern espanyol fins ara –que la cambra l’ha validada– han estat molt intensos al si del grup socialista. Més enllà del difícil moment polític i econòmic, els informes que arribaven dels diversos ministeris consultats desaconsellaven d’aplicar la proposició de llei “Televisió sense fronteres”. Com ha estat dit, s’hi destaca la negativa del Ministeri d’Economia i Hisenda, que de seguida va acollir-se a l’article 134.6 de la carta magna espanyola, que concedeix a l’estat la possibilitat de refusar aquelles proposicions legislatives que impliquen una minva dels ingressos públics o un augment de la despesa.

A més, el govern de Zapatero ha insistit que el País Valencià es troba en condicions de rebre TV3 sense la necessitat de ser obsequiats amb un altre múltiplex –el canal per què transiten les emissions de televisió digital terrestre (TDT), pel quan abans circulaven quatre emissores i avui n’hi caben sis–, la premissa que Camps sempre va brandar a l’hora de parlar de la tornada de TV3. L’ampliació de l’espai radioelèctric, no aconsellat per la UE, implicava també un cost addicional als operadors ja existents.

Estratègicament, el PSOE tampoc no volia convertir la guerra per TV3 al País Valencià en un eix del debat electoral. Després dels comicis del 22 de maig, l’actitud de Pérez Rubalcaba –a qui algunes fonts apunten com el gran avalista d’aquesta jugada– va resultar definitiva. Va fer veure que, en plena onada de crítiques ciutadanes per la baixa qualitat de la democràcia espanyola, la negativa a tramitar una ILP amb més de 600.000 signatures al darrere era incomprensible. El candidat socialista als comicis del 20 de novembre considerava alhora que al PP li seria molt difícil de situar-s’hi en contra.

Siga com siga, els assessors de Miguel Sebastián, ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, no li han deixat d’insistir que no és el moment de posar a disposició de les autonomies més mitjans tècnics, sobretot perquè el segon múltiplex és infrautilitzat per moltes de les autonomies que en disposen [vegeu quants en té cadascuna al gràfic de la pàgina següent]. En el cas valencià, de fet, la Generalitat hi té programats Canal 9 en alta definició en proves –que temps a venir s’hi consolidarà– i hi ha duplicat els tres canals de què ja disposa al primer múltiple: Canal 9, el Nou 2 i el 24.9.

Així doncs, el ministeri circumscriu la reciprocitat entre els canals que comparteixen una mateixa llengua a l’ús de la infrastructura actual. Ampliar el nombre de múltiplexs implicaria, segons Indústria, una replanificació de tots els múltiplexs existents i un considerable esforç de coordinació a escala europea.

Via lliure

L’admissió a tràmit de la ILP al Congrés dels Diputats va comptar amb 193 vots favorables dels 341 diputats presents a la cambra. 145 van abstenir-se i només tres hi van votar en contra: Rosa Díez (UPyD) i els populars Carlos Aragonés –l’antiga mà dreta d’Aznar– i Mariano Gallego. El zaplanista Miguel Barrachina, diputat per Castelló, va votar-hi favorablement, potser per error.

PSOE, CiU, PNB, Esquerra, IU-ICV, BNG, Coalició Canària i Nafarroa Bai van votar que sí, mentre el PP i Unió del Poble Navarrès (UPN) es decantaven per l’abstenció. A la sessió parlamentària van participar-hi tots els grups excepte UPN i UPyD.

La primera a expressar-s’hi favorablement va ser Uxue Barkos, que lamentà que avui “un xiquet navarrès pot veure dibuixos en qualsevol llengua del món, tret de l’èuscar”. La diputada de Nafarroa Bai va reconèixer que “aquest debat s’ha catalanitzat una mica”, però que és “de sentit comú”. Fernando Ríos, de Coalició Canària, va limitar-se a donar-hi suport, mentre que Francisco Jorquera, del BNG, va exigir la legalització a Galícia de la televisió pública portuguesa.

El republicà Joan Ridao va felicitar-se per “l’esforç dels promotors” i va destacar la feina de l’exdiputat d’ERC Agustí Cerdà, present a la tribuna de convidats. En última instància, va demanar a la Generalitat Valenciana que “es convertesca, per fi, en garant de la reciprocitat”, per a arribar a una “pau per territoris: TV3 al País Valencià i Canal 9 a Catalunya”.

Gaspa Llamazares, el portaveu d’IU, també va emfasitzar “l’impresionant suport” a la ILP, motivat per la “demanda social existent als diversos territoris autonòmics per a potenciar els mitjans de comunicació en llengua pròpia”.

José Ramón Beloki, del PNB, va demanar: “Què hi ha més raonable que les possibilitats tècniques de la televisió digital afavoresquen el precepte constitucional de respecte i protecció a les diverses llengües de l’estat espanyol?”

A continuació, Montserrat Surroca, de CiU, va citar Mercè Rodoreda –“la llengua és l’ànima d’un país”, va dir– i va recordar la moció aprovada per Fabra quan era alcalde.

En penúltim lloc va intervenir Jorge Fernández Díaz, diputat del PP per Barcelona, que va raonar l’abstenció del seu grup per què la ILP “mereix ser tractada” al Congrés, tot i que va apel·lar a les “sensibilitats” que desperta un tema com aquest, que “es debatrà en profunditat durant la propera legislatura”. Finalment, el socialista Ferran Bono, per a acabar, va proposar que “fem cas de la demanda de la ciutadania, que vol veure com més televisions en la seua llengua, millor”, a més de criticar la “persecució” de Camps a ACPV. El mateix Camps que deu anys abans, a la mateixa cambra, havia homenatjat Víctor Balaguer. En català.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans