Artur Mas i Mariano Rajoy han passat de debatre a la Moncloa en fer-ho en campanya. Foto: ACN

Fa dos anys la campanya es va convertir en un tots contra Mas. El candidat nacionalista exercia de president malgrat no ser-ho –l'aritmètica de la legislatura anterior i les enquestes l'ajudaven- i la resta de partits assumien aquest paper. Ara, el líder de CiU continua fent més de president que de candidat però es troba en un escenari diferent: un cara a cara persistent amb Mariano Rajoy. La campanya del 25N s'ha convertit en un duel de presidents.

Mas, com Daniel Shan

Com Daniel Shan a la pel·lícula Karate Kid, Mas només respon quan la provocació es passa de frenada i ho fa amb equilibri. La rèplica té sempre la cura suficient, el tacte necessari i l'habilitat precisa per evitar un cos a cos brut. I lluny de la tradició electoral catalana, amb un duel constant entre CiU i PSC, el candidat Pere Navarro ni existeix en els discursos del líder nacionalista.

En el míting de la Seu d'Urgell el duel es va personificar: “De president català a president espanyol, l'aviso que no permetré que divideixi Catalunya”. Una premissa que ha continuat en els següents actes de campanya dirigint atacs selectius només a Rajoy. Atacs directes, contundents però sense una agressivitat gratuïta. Li diu covard, sense dir-li; li diu incompetent amb un to vellutat.

“Nosaltres anem em positiu, tenim arguments, ells tenen la bronca, en terreny on guanyen, nosaltres guanyem en el terreny de la serenitat”, ordena Mas. Ara bé, el candidat convergent també és humà i admet que depèn que escolta “es mossega la llengua”. “No sé si, al final, em sortiran llagues, però jo me la mossego”, assegura. Mas fa cas de l'equilibri que com el que el Mestre Miyagui ensenya a Daniel Shan, però quan convé, salt de la gralla amb puntada de peu seca, rigorosa i contundent. Coses de presidents.

Rajoy i el termòmetre

Rajoy, per la seva banda té clar que les eleccions del 25 de novembre no són res més que un termòmetre per mesurar el grau de suport popular que té l'estratègia suposadament secessionista d'Artur Mas. En aquest sentit és lògic que el seu objectiu, en les dues visites que ha fet a Catalunya i les dues més que hi farà, és el de mirar de desacreditar el màxim possible al líder de CiU.

Per què? Doncs perquè té clar que, el 26 de novembre, Mas serà president de la Generalitat, i és amb ell amb qui haurà d'enfrontar-se a l'hora d'intentar gestionar el conflicte Catalunya-Espanya. I Rajoy és conscient que l'enfrontament serà molt diferent si Mas parla des d'una majoria absoluta o no. Si CiU obté més de 68 diputats, Rajoy i Mas s'asseuran a parlar dels termes del divorci, i de si hi ha possibilitat de reconduir el trencament o no. En canvi, segons l'òptica popular, si CiU es queda com ara, o només puja 2-3-4 escons més, Rajoy i Mas s'asseuran per parlar sobre com la Generalitat pot arribar a final de mes i com l'Estat espanyol l'ajuda a pagar les factures.

Conscient de tot plegat, Rajoy ha disparat, des de Lleida i Tarragona, contra el prestigi d'Artur Mas com a bon i assenyat polític, pensant sobretot en el primer escenari descrit, en què inevitablement la visió internacional hi jugarà un paper clau. Encara li queden els cartutxos de Girona i Barcelona. Si els llança amb prou encert, pensen des del PP, el segon escenari podrà acabar sent realitat. Però al míting de Lleida, d'un aforament possible de 800 persones, el partit només va aconseguir mobilitzar-ne 700. Tot un termòmetre, també.

Pere Navarro, en fora de joc

El to de la campanya de Pere Navarro ha guanyat intensitat a mesura que passen els dies, però el missatge és cada dia ben bé el mateix, amb CiU i el govern de Mas com a centre de les crítiques, especialment pels “fracassos de l'actual govern” vistos en contraposició a les “herències del PSC”, centrades en les polítiques de sanitat i educació del tripartit. Amb aquest missatge, Navarro busca cada dia l'enfrontament amb CiU, a l'espera que aquests entomin el repte. També ha brandat els casos de presumpte corrupció i, el candidat tarragoní, va acusar Mas de beneficiar-se “personalment” d'eliminar l'impost de successions. Cap d'aquestes apel·lacions han servit perquè CiU es fixi en el que des del 1980 ha estat el seu rival natural.

El segon blanc de les crítiques és Mariano Rajoy i el govern espanyol, a qui ha exigit que demani perdó per convertir Catalunya en una “fàbrica d'independentistes”. Evidentment, al líder popular el que digui Navarro ni li arriba i el candidat socialista viu la campanya en permanent fora de joc. De fet, la sortida de tot de Marcelino Iglesias ha provocat més reaccions contràries al propi PSC que no pas en els altres partits.

Junqueras grata l'electorat desorientat del PSC

ERC està desplegant en aquests primers dies de campanya sobretot un missatge inclusiu identitari i social que atregui, per aquest ordre, el votant del PSC i també el votant de CiU. Sota la màxima de fer el mateix discurs a tot arreu, tant a l'Hotel Palace com a Sant Vicenç dels Horts, Oriol Junqueras ha interpretat el lema “Un nou país per a tothom” com una voluntat de guanyar de tots aquells que anant separats, més enllà del seu origen, sempre han perdut "però encara tenen esperança".

Sí que és veritat que a Sabadell, a Vilanova o a Tremp, el candidat republicà ha llançat alguns dards a CiU (“per què han trigat tant a apostar per la independència”, va dir a Vilanova i la Geltrú; “han desmuntat la delegació del govern a l'Alt Pirineu”, ha dit a Tremp). Però on Junqueras vol fer més forat és al desorientat electorat del PSC, i per això assegura que Esquerra comparteix “els mateixos valors” de lluita i té entre els seus “assessors” a excomunistes, dirigents exUPyD del Baix Llobregat, presidents de penyes del Reial Madrid i nous immigrants xinesos. Mas, que en precampanya va irritar els republicans per explicitar que només els vol en un paper secundari en el procés sobiranista, ni els ha anomenat aquests dies.

Els outsiders

En una campanya tant polaritzada per la qüestió nacional i pel duel de presidents la resta de partits del ric ecosistema polític català tenen dificultats per fer-se un lloc en la campanya. ICV va revolucionar les xarxes socials amb el “Catalonia is not CiU” i combina les seves crítiques a les retallades de convergents i populars (a qui presenten com un bloc) amb deixar clar que aposten per l'autodeterminació. “El dret a decidir el tenim guanyat” va explicar en una entrevista a aquest mitjà.

Els ecosocialistes són un dels partits que intentaran pescar de la més que probable debacle socialista. També Ciutadans, que en cada sondeig tenen unes perspectives més favorables, volen aprofitar la caiguda del PSC. El partit d'Albert Rivera, en aquest sentit, multiplica els atacs cap a totes bandes, tant cap a tot allò que sembli “separatista”, com els grans partits espanyols –amb l'argument que han situat l'Estat espanyol en un carreró sense sortida- com en les seves sucursals catalanes per ser massa toves amb els nacionalistes –per exemple, acusant el PP d'emparar les subvencions a Òmnium, esdevinguda el papus de l'unionisme-.

SI, per la seva banda, també intenta emergir en un context on el vot útil li dibuixa un escenari complicat. A 8TV va poder debatre amb Ciutadans però li agradaria poder-ho fer amb la resta de partits sobiranistes per tal d'erigir-se com l'única garantia d'independència, el leitmotiv de la seva campanya. Finalment la CUP, sense els focus dels grans mitjans, aposta per una campanya poc convencional en la que destaca l'intent de posar sobre la taula algunes de les lluites socials que no apareixen als titulars.