El poble tunisià s'ha tret del damunt, sense ajuda de ningú, el lladre que els governava des de feia més de vint anys. Fins a l'últim dia, els governs de París, Madrid i Roma han intentat sostenir-lo, amb episodis patètics com el que va protagonitzar la ministra d'Afers Estrangers francesa, Michèle Alliot-Marie, que es va cobrir de glòria a l'Assemblea Nacional assegurant que l'inici dels enfrontaments a Tunísia es devia, només, a una manca de formació tècnica dels policies locals.
Tunísia obre la porta a una possibilitat d'esperança democràtica i de desenvolupament social i econòmic per al poble àrab. Però, si és així, serà contra la voluntat dels governs europeus, que seguiran apuntalant xoriços de marca com el rei Mohammed VI, amb l'excusa de les pateres i l'islamisme. Dos fenomens que causen el pànic a Europa i que són perfectament regulables des de l'aixeta que controlen aquests sàtrapes protegits.
De moment, no hi ha hagut ni una paraula de reconeixement des d'Europa a la valentia del poble tunisià. La perplexitat respecte a una reacció ètica, democràtica i popular encara no els deixa reaccionar.
ARA A PORTADA
Publicat el
16 de gener de 2011 a
les 22:59
Et pot interessar
-
Política
Catalunya i el canvi de cicle espanyol
-
Política
El PP s'aficiona als «walk of shame» al Senat
-
Política
La història no explicada del naixement del PDECat
-
Política La corrupció castiga el PSOE i l'ascens de Vox dispara la dreta gairebé als 200 escons, segons «La Vanguardia»
-
Política
El sector educatiu avala endarrerir l'exigència del C2 de català als nous docents
-
Política
Dels nous catalans als catalans del segle XXI