El poble tunisià s'ha tret del damunt, sense ajuda de ningú, el lladre que els governava des de feia més de vint anys. Fins a l'últim dia, els governs de París, Madrid i Roma han intentat sostenir-lo, amb episodis patètics com el que va protagonitzar la ministra d'Afers Estrangers francesa, Michèle Alliot-Marie, que es va cobrir de glòria a l'Assemblea Nacional assegurant que l'inici dels enfrontaments a Tunísia es devia, només, a una manca de formació tècnica dels policies locals.

Tunísia obre la porta a una possibilitat d'esperança democràtica i de desenvolupament social i econòmic per al poble àrab. Però, si és així, serà contra la voluntat dels governs europeus, que seguiran apuntalant xoriços de marca com el rei Mohammed VI, amb l'excusa de les pateres i l'islamisme. Dos fenomens que causen el pànic a Europa i que són perfectament regulables des de l'aixeta que controlen aquests sàtrapes protegits.

De moment, no hi ha hagut ni una paraula de reconeixement des d'Europa a la valentia del poble tunisià. La perplexitat respecte a una reacció ètica, democràtica i popular encara no els deixa reaccionar.