Al Parlament de Catalunya hi ha 59 diputats independentistes. Foto: Adrià Costa

El secretari executiu de comunicació i estratègia de CDC, David Madí, assegurava –l’endemà d’anunciar que es retirava de la primera línia política- que “el gran gruix del sobiranisme sociològic és a les files de CiU”, referint-se a aquells qui defensen un creixement de les quotes d’autogovern de Catalunya “sense límits”, però no als independentistes per convicció.

Però resulta que la federació nacionalista també allotja el gruix essencial dels diputats independentistes que constituiran el Parlament de la novena legislatura. 43 escons dels 62, és a dir, el 70% dels representants de CiU, es declaren obertament independentistes, si bé matisen que encara no és l’hora d’un referèndum perquè la societat catalana no està preparada. Però surten de l’armari ideològic, alguns sense complexos, uns altres més tímidament.

El Temps ha elaborat una llista demanant directament als diputats o recollint les seves posicions polítiques sobre la independència. En aquesta llista hi apareix també una parlamentària d’ICV-EUiA. Així doncs, al marge dels 14 diputats independentistes certificats per programa electoral, d’ERC i Solidaritat Catalana per la Independència, se n’hi afegeixen 44 que ho són si més no de cor, i que no els fa res de fer-ho públic.

A Madrid –i també a casa nostra- molts s’alegraven que l’independentisme oficial al Parlament hagués passat de 21 diputats a 14, malgrat l’aparició d’una segona força amb aquest objectiu. Amb els programes polítics a la mà és veritat. Però les conviccions individuals dels diputats van per un altre camí.

El nou Parlament tindrà 58 diputats independentistes, el 43% de la cambra. Curiosament, les enquestes socials més recents no arriben tan enllà. Situen el nombre de ciutadans independentistes entre un 23% i un 37%, tret d’una enquesta de la UOC que arriba al 50,6%, o un dels Racòmetre d’enguany, que registrava un interval entre el 48% i el 52% dels enquestats.

Equilibrar estratègies i sentiments

El virtual president de la Generalitat, Artur Mas, expressa prou bé l’ambigüitat en què s’ha mogut històricament CiU envers la qüestió nacional, expressada nítidament en una sentència de Jordi Pujol a principi dels 90: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l’URSS.”

Mas, a diferència de Pujol, ha dit públicament que votaria sí en un referèndum d’autodeterminació, si bé deixa clar que proposar ara una consulta d’aquestes característiques originaria una fractura social. Aquest “sí” de sentiment però “ara no toca” estratègicament és el nexe d’unió de la majoria dels 43 diputats independentistes del grup parlamentari de CiU.

La batalla en termes nacionals del grup majoritari a la cambra catalana, que comandarà tot sol el govern de Catalunya, és el pacte fiscal català, amb característiques molt similars al concert econòmic basc i navarrès. CiU considera que en matèria econòmica sí que hi ha consens social –calculen que el suport que tindria la reclamació d’un tracte fiscal individualitzat arriba a un 80%-, mentre que una consulta per la independència dividiria els catalans en dos fronts.

Per a CiU, l’autodeterminació encara no compta amb prou suport social per a sortir victoriosa d’un referèndum. Així doncs, els parlamentaris de CiU, independentistes, sobiranistes, o moderats com es defineixen alguns, no votaran a favor d’una consulta independentista, si més no durant aquesta legislatura.

La Unió independentista

A la direcció de CiU, més a uns que no a uns altres –al pinyol hi ha molts independentistes-, li pot resultar incòmode que el 70% dels seus diputats siguin estelats, en una legislatura en què el debat Catalunya-Espanya es preveu molt intens. La ressaca de la sentència del Tribunal Constitucional, un Estatut encara per desplegar i l’amenaça permanent de recursos contra la llengua no deixaran marge per a esquivar el debat.

Els comandaments de la federació hauran de confiar en la disciplina de vot i la bona entesa que fa possible la convivència en un grup amb dos partits, CDC i UDC, que si més no en la qüestió nacional mantenen diferències. Això sí, revisant la llista de diputats independentistes, alguns diputats d’Unió són molt més propers a Artur Mas que no pas a Josep Antoni Duran i Lleida en llenguatge nacional. Dels 17 diputats d’UDC, 7 són independentistes, és a dir, un 41%.

En aquest 41% s’hi compta el diputat i actual alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal. Considera “una molt bona notícia que al grup majoritari al Parlament de Catalunya més de la meitat dels diputats siguin independentistes”, i es mostra convençut que “començarà un canvi d’actitud molt important del Parlament respecte a Espanya, perquè el peix al cove que havia de servir per a avançar nacionalment ja no té sortida”.

Vila d’Abadal confessa que no se sorprèn pel resultat del recompte de diputats independentistes que ha fet El Temps. Considera “molt lògic” el creixement del nombre de diputats de CiU que es declaren independentistes si es té en compte el resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya darrerament: “Es produeix un transvasament de gent que creia que es podia treballar pel nostre país dins l’estat espanyol i arribar a la plenitud del desenvolupament de l’autogovern de Catalunya, i jo era un d’aquests. Però ja des de l’època de José María Aznar, i ara rematat amb la sentència del Tribunal Constitucional, molts hem optat per defensar una Catalunya independent”, argumenta.

L’alcalde de Vic, a més, adverteix que tant CDC com UDC “hauran de repensar la seva estratègia interna respecte a la independència”, perquè “hi haurà més accions contundents d’algun tribunal espanyol que acceleraran el procés d’independència”.

Tot i que el 41% dels diputats demòcrata-cristians siguin independentistes, la línia del partit que marca Duran i Lleida és ben clara. “Dins Unió hi ha un corrent, sobretot d’històrics dels anys 50, que són clarament independentistes, perquè des de la seva fundació, UDC defensa la confederació d’estats, i per a això necessites ser un estat; així doncs, UDC hauria de ser independentista. Però la majoria del comitè d’Unió no veu prioritari tenir un estat propi i, per tant, l’opció independentista a Unió és minoritària”, sentencia Josep Maria Vila d’Abadal.

El 30% que no ho són

Els 19 diputats restants de CiU –9 de CDC i 10 d’UDC-, se senten igualment còmodes al grup parlamentari. Un altre alcalde emblemàtic de CiU, el figuerenc Santi Vila, remarca que aquesta precisament és la genètica de CiU, “una federació molt oberta i plural, amb unes idees clau molt transversals, el catalanisme polític entès en clau sobiranista, on tenim cabuda perfils diferents”.

Vila descriu clarament els dos sectors, que ja s’ha vist que tenen poc a veure amb la pertinença a CDC o a UDC: “Hi ha un sector de diputats, tal com veig, i com ja intuïa, majoritari, que es declara obertament independentista, i un altre sector, entre els quals em compto jo, que sempre hem pensat que l’Espanya plurinacional ha de ser possible. Som els moderats.”

Amb tot, l’alcalde de Figueres reconeix que la sentència del TC ha estat “un desaire per als moderats”, i que en aquesta legislatura hauran de veure “si ens desaira definitivament o no”. “Si ens en sortíssim amb el concert econòmic, seria un gest que confirmaria que l’Espanya plural, la diversitat nacional que ens enriqueix a tots, encara és possible. Però ens ho hem de creure tots, no solament la perifèria, perquè per a sortir de la crisi és imprescindible de tenir un govern aliat a Madrid”, argumenta.

A diferència d’alguns altres membres de CiU, Santi Vila mai no ha estat ambigu respecte a l’autodeterminació de Catalunya. Tampoc ara que reconeix estar en minoria: “Mai no seré un independentista per voluntat. Si ho fos, ho seria per força, quan ja realment no hi hagués res a fer. Si no ens en sortíssim amb el concert econòmic, potser arribaria el dia de ser independentista per la força. Els moderats ara som contra les cordes”.

A ICV costa més

Dels deu diputats d’ICV, només un, la portaveu parlamentària del grup, Dolors Camats, accepta de definir-se com a independentista. Però amb matisos. “Em sento còmoda amb el federalisme que defensa ICV-EUiA, dins el qual Catalunya podria ser un estat propi. Però ara no és el moment de fer una consulta.” Això sí, Camats remarca que se sent molt allunyada dels plantejaments que fan alguns altres partits del Parlament, i deixa clar que “no tots els independentistes som en el mateix sac”.

En canvi, el dirigent històric Jaume Bosch, de qui molts donaven per fet que era independentista, ho desmenteix: “Jo defenso el dret a l’autodeterminació, però primer s’ha de demostrar que la confederació amb l’estat espanyol, que al meu entendre és la millor opció per a mantenir la cohesió social, és inviable.

Per a Bosch, que lògicament coincideix amb la línia oficial d’ICV, convocar una consulta independentista en aquesta legislatura “seria un error gravíssim, a més de ser impossible i inconvenient”, si bé des d’ICV admeten que en un futur es podria considerar l’exploració d’unes altres vies de relació amb Espanya. El diputat assegura que en una consulta “no votaria ni sí ni no; m’abstindria”.

Els ecosocialistes han traçat un full de ruta que preveu diverses etapes abans que el partit no es trobés abocat a pronunciar-se sobre la independència de Catalunya en un sentit o un altre. De primer vol mirar de desplegar plenament d’Estatut, i si aquesta via fracassés, s’encaminaria cap a la reivindicació d’un estat federal.

ERC els demana un gest

El partit liderat per Joan Puigcercós s’ha compromès a sotmetre a debat al Parlament una consulta sobre la independència en aquesta legislatura. Per això, si bé considera una bona notícia que hi hagi tants independentistes als escons convergents, es mostra a l’expectativa de l’actitud que tinguin aquests diputats. La portaveu parlamentària d’ERC, Anna Simó, els llança una pregunta ben directa: “Quantes d’aquestes persones estarien disposades a donar suport a la convocatòria d’una consulta i, en cas que es convoqués, què votarien? Això ens pot donar una xifra dispar respecte als que es declaren independentistes.”

Amb tot, Simó reconeix que hi ha hagut un avanç nacional clar, que atribueix a l’acció d’ERC: “Si El Temps hagués fet aquesta pregunta fa quinze anys, estic convençuda que el nombre de diputats hauria estat molt menor, i això és perquè l’independentisme ha anat guanyant adeptes al marge del discurs identitari; s’hi ha afegit el vessant social i econòmic. I això no ha estat per generació espontània, sinó per una política activa, principalment d’ERC.”

La diputada republicana considera que els 43 diputats de CiU practiquen un “independentisme passiu”, i els demana que, “encara que el seu partit no sigui independentista, no frenin el procés i ens ajudin a caminar cap a la plena sobirania”. En aquest sentit, la portaveu parlamentària reconeix que ERC està disposada a “renunciar en un primer terme a la qüestió del referèndum i a fer costat a CiU pel concert econòmic, que és un clam majoritari en el territori”, però si això fracassa reclamen a CiU que doni confiança a la proposta de referèndum d’ERC.

L’ex-consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va una mica més enllà i demana als convergents independentistes que es constitueixin com a “grup de pressió per a fer aflorar aquest sentiment i que es tradueixi en polítiques concretes de CiU”.

A parer de Capdevila, el problema de CiU és que, si bé “la independència és una opció majoritària a les seves files dirigents, l’amaguen dins el calaix perquè no hi ha prou valentia”, i els adverteix que mai no sabran si és el moment o no de demanar el parer al poble català si ells mateixos no prenen posició pública. “L’independentisme de saló no existeix. Que no tinguin pudor i es manifestin públicament, perquè no és lògic que, essent l’opció del 70%, el 30% restant del partit marqui el full de ruta”, sentencia Capdevila.

Finalment, un diputat novell d’ERC, Marc Sanglas, recorda als diputats independentistes de CiU que, a banda “de declarar-se independentistes”, cal que facin gestos en aquest sentit: “No crec que aquests 43 diputats hagin sortit per generació espontània ara. La majoria ja hi eren a la legislatura anterior, i cap no va votar la proposta d’ERC sobre la independència”, rebla.

Només 4 diputats independentistes

Solidaritat Catalana per la Independència és més radical en la seva valoració. El número dos de SI, Alfons López Tena, titlla “d’absolutament irrellevant” la proclama d’aquests diputats si s’aixopluguen sota les sigles de CiU, perquè, “com va remarcar Joana Ortega, la número dos de Mas, CiU no és independentista en absolut”.

Per al partit encapçalat per Joan Laporta, l’existència d’aquests 43 diputats “té el mateix efecte que si hi hagués independentistes al PP o a qualsevol partit autonomista”. I, encara més, si la xifra oficial d’independentistes al Parlament és de 14, per a SI és només de 4, perquè “no parlem de posicions individuals, sinó de la pràctica política concreta del partit en què es troben aquests diputats”.

El Grup Nació Digital i el setmanari El Temps us ofereixen un tast -en línia i gratuïtament- dels continguts de la revista que podreu trobar als quioscos de tots els Països Catalans