És ben curiosa l'obsessió dels polítics dels últims temps per moure'ns els senyals de velocitat. Personalment, crec que aquest entestament es deu a la combinació de tres factors que fan molt atractives aquestes plaques rodones que contenen una xifra igualment rodona. En primer lloc, en aquesta època de crisi els polítics més ben valorats són els que anuncien restriccions, com més dures millor. Per això els ciutadans escoltem, amb una actitud que oscil·la entre la resignació i la beatitud, anuncis com el del conseller de Sanitat: "Augmentaran les llistes d'espera, però ningú ha de patir per ser atès"... I, apa, allà et quedes amb la teva pròstata.

La segona raó és que canviar les velocitats màximes és barat. Només cal posar un adhesiu sobre les plaques o reprogramar els cartells lluminosos i, vinga, això és suficient perquè centenars de milers de persones sàpiguen, de cop, que algú els mana. A més, sempre s'incrementarà la recaptació per multes entre els despistats i els que tenen pressa.

I el tercer avantatge és el més pràctic de tots. Cada polític pot triar el motiu pel qual ja no es pot córrer, segons li convingui més. Uns ens van dir que havíem d'anar a poc a poc perquè cal reduir els accidents, que sempre és positiu; uns altres (o els mateixos, tant se val) ens asseguraven que així arreglaríem els nivells de contaminació, contribuïnt, de passada, a la molt encomiable tasca de salvar el planeta; i encara uns altres han decidit últimament que hem de frenar perquè Espanya no té petroli i a Líbia hi ha merder.

En fi, mirat pel cantó bo, almenys aquesta vegada la culpa de que no poguem anar a 120 la té algú. Ni que sigui el Gaddafi.