Algú s'ha despertat de l'endormiscament intel·lectual unionista. Ahir, Francesc de Carreras acabava el seu article a La Vanguardia afirmant que "l'onada independentista avança. Sentimentalment està guanyant, tot i que racionalment, perdria (...) què s'hi pot fer? Contrarestar l'aspecte emocional amb el racional, que les idees guanyin les creences i, una vegada que s'hagi aconseguit, preguntar als catalans". És a dir, De Carreras s'adona de què la passivitat del Madrid polític i institucional porta l'unionisme català a la marginalitat intel·lectual i a l'aïllament social.
Es tracta d'una rebel·lió sense precedents en el camp de la unitat d'Espanya. De Carreras és, per ara, l'únic que proposa jugar el partit i el primer intel·lectual que creu que l'unionisme té prou arguments i capacitat per capgirar la majoria i derrotar l'opció sobiranista en una consulta. L'estratègia actual, basada únicament en la prohibició de les urnes i en la inhibició del debat, li sembla a De Carreras "pura ingenuïtat. En resum: Madrid no se n'adona".
Afortunadament, Francesc de Carreras no té cap possibilitat de ser escoltat en el seu bàndol. La paradoxa -cruelíssima- és que, per tenir alguna opció de guanyar, l'unionisme català hauria de trair Madrid i afrontar una batalla política que l'estat sempre considerarà blasfèmica. Madrid ofega els seus partidaris mentre, com escriu De Carreras, "emocionalment, el nacionalisme català, avui majoritàriament independentista, està guanyant la partida".
