Fa just un any, immediatament després de la Diada 2012, la Comissió Europea va referir-se de forma oficial -per primera i, fins ara, única vegada- a la qüestió catalana. En aquell moment, la portaveu de la Comissió va afirmar que la Unió Europea no es pronunciaria sobre una possible independència de Catalunya fins que algun dels estats membres ho demanés formalment, en al·lusió a Espanya.
 
Ha passat una altra Diada i Espanya no ha demanat res. Hi ha hagut opinions, entrevistes, posicionaments, contraposicionaments, cartes, articles, afirmacions i retractacions... Però Espanya continua sense voler fer una senzilla pregunta als seus socis europeus. L'estratègia, doncs, és fer veure que han respost, però sense arriscar-se a preguntar.
 
La gran paradoxa és que, en aquesta fase, està essent el propi govern espanyol qui internacionalitza, frenèticament, el dossier català. Els diplomàtics espanyols van pel món demanant ajuda desesperada. Una frase, una visiteta a Madrid, el que sigui contra els catalans. Ahir mateix el ministre Margallo s'esforçava en continuar la feinada des de Nova York.
 
I la collita és paupèrrima. No hi ha cap govern al món -excepte l'espanyol, esclar- que hagi negat als catalans, de forma categòrica i pública, la possibilitat de constituir-se en estat. Només copets a l'esquena i invitacions a un diàleg que Espanya no pensa atendre. De manera que el món està amb Madrid en la mateixa mesura que estava amb Madrid 2020.