El procés d'emancipació nacional de Catalunya és una revolució. És una revolució en tota regla. Pacífica, cívica, alegre, festiva, positiva, raonada i, fins i tot, familiar, però revolució. L'objectiu final de la demanda de la gran majoria dels ciutadans és canviar l'estatus quo, construir un nou estat amb menys errors i més encerts i deixar enrere el segle XIX per fer el pas definitiu cap al segle XXI. I això se'n diu revolució i la Via Catalana en va ser la mostra.

El més revolucionari del procés, però, és proposar a Espanya que posi urnes per canalitzar aquesta revolució de manera ordenada i més o menys racional. Però posar urnes a Espanya sempre ha estat una tasca complicada. I continua essent-ho. Fins i tot, la politicologia catalano-espanyola s'ha inventat un terme que fa riure juristes, acadèmics i al carnisser de sota casa: la consulta tolerada.

No és lloc aquí per analitzar el concepte tolerar en tota la seva extensió. Però sí per recordar que en un estat on és legal la Falange i no una consulta poques coses té per tolerar.  Si per un principi lògic els termes revolució i tolerada són antagònics... com no ho ha de ser en l'únic estat on el feixisme (o la versió Made In Spain del nazisme) va guanyar la guerra i el seu líder va morir al llit?. Les revolucions, i més a Espanya, no es toleren, es fan.