La vaga de demà és ben estranya. Es fa, suposadament, per combatre les mesures d'estalvi del govern espanyol, però ben bé no se sap contra qui convoquen els sindicats. A diferència d'altres ocasions, aquesta vegada UGT i CC.OO. no aixequen la veu contra el president, ni l'acusen de ser un reaccionari o de governar per als rics... A Zapatero, com a molt, el creuen un ingenu que s'ha cregut les receptes de la dreta quan ha tingut problemes de veritat.

UGT i CC.OO. són els sindicats que no van piular quan el PSOE es dedicava a comprar vots a la mexicana, amb els 400 euros de l'IRPF o els 2.500 per naixement, en ambdós casos deduccions lineals, sense tenir en compte el nivell de renda. Una idea blasfema per a la socialdemocràcia que, malgrat tot, no va ocasionar cap mena de problema amb els sindicats.

De fet, les dues centrals sindicals majoritàries són corresponsables de la política econòmica del PSOE -i, en gran part, de la del PP- basada en el totxo que proporcionava, entre d'altres coses, un gran raig de diner públic per a tothom, inclosos els mateixos sindicats.

Per tot això, ara és ben difícil seguir UGT i CC.OO. en una vaga que no preten fer caure el govern espanyol, sinó recuperar la sintonia perduda amb el PSOE. Uns problemes de família que són, certament, molt importants, però que no tenen a veure amb les injustícies que pateixen els pensionistes, les retallades que s'imposen als treballadors públics i molt menys encara amb la tragèdia social dels aturats. No és pas d'ara ni de fa dos anys que, com diu la Internacional, "l'Estat oprimeix i la llei és martingala; els impostos sagnen els malhaurats i als rics no se'ls demanen deures".