Com més ho neguen, més es retraten. Com més insisteixen en el seu buit discurs del constitucionalisme més clar queda que la base de tot el seu pensament no és altra que la defensa d'un nacionalisme de clares referències territorials i lingüístiques. L'unionisme és clarament nacionalisme espanyol, i en aquest sentit no és pas tan diferent del nacionalisme català, amb la diferència que aquest últim almenys no pateix l'esquizofrènia de negar-se a si mateix ni pretén obligar els altres a sentir-se el que no són.
I com més va, més demostra l'unionisme el seu nacionalisme espanyol. Tots aquells tics que tant criticaven del nacionalisme català els segueixen fil per randa. Tant acusar-nos de victimistes i ara han pres el discurs del greuge permanent com a seu. Que si tot ho solucionàvem embolcallant-nos amb la bandera, doncs ells s'embolcallen no en una, sinó en dues. Que si la barretina ens estrenyia el cervell, doncs ara es calen el barret cordovès fins a les celles.
Només cal veure com actuen, seguir el seu discurs i veure que no fan més que imitar, malament, el nacionalisme català. Fan bandera dels toros, de la llengua, del flamenc i dels èxits esportius i el seu gran argument és bramar la cantarella del 'soy español, español, español'. El nacionalisme espanyolista ha esdevingut el recurs clau per amagar la crisi i el fracàs d'un projecte polític que no dóna més de si.
Diuen que el nacionalisme és un instint primari. Només cal veure els nois d'aquest pastitx anomenat 'D'Espanya i catalans' per constatar-ho. Però ells rai, quan no es té sentit del ridícul apel·lar a l'estúpid 'ladran, luego cabalgamos' els pot arribar a semblar fins i tot enginyós.
