Política

VÃDEO Una comparsa a favor del dret a decidir guanya el primer premi del Carnaval de Cadis

"No et diré covard si decideixes marxar, tu sempre seràs part de la meva sagrada família" diu un vers de la cançó de Los Cobardes

ARA A PORTADA

Un atac mortífer a la UE a Ucraïna enfanga encara més les negociacions de pau Oriol March
La delegació de la Unió Europea a Ucraïna queda destrossada per un atac de Rússia Redacció
Espanya compleix per primera vegada el 2% del PIB de despesa en defensa que exigeix l'OTAN Redacció
El govern espanyol endureix la resposta als atacs del PP: fa un «ús partidista» per tapar els seus errors Redacció
Primer pas d'Europa perquè els Estats Units abaixin al 15% els aranzels als cotxes Redacció

Redacció

Publicat el 06 de febrer de 2016 a les 10:27

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=FE7YD4JJ2og[/youtube]
El Concurs Oficial d’Agrupacions Carnavalesques (COAC) de Cadis ja té guanyadors. Entre ells destaca el premi que es va endur el grup Los Cobardes en la categoria de comparses: la cançó és favorable al dret a decidir. "En aquest sud assedegat avui trenco una llança per la teva sobirania, per la teva independència" comença dient la lletra, que conclou així: "No et diré covard si decideixes marxar. Tu sempre seràs part de la meva sagrada família". A continuació la podeu llegir completa:

"En este sur sediento hoy parto una lanza
por tu soberanía, por tu independencia.
Te habla un andaluz asqueado de su patria;
si lo piensas, los dos somos carne de cañón.
Tú tienes tu “senyera”; yo, mi blanca y verde.
Tú tienes represión; yo tengo paro.
Tú, al golfo de Pujol; y yo, los EREs.
¡Somos tan distintos y tan iguales, al fin y al cabo!
Tú tienes a San Jorge; yo tengo dragones.
Tu nobleza es franquista, igual que la mía.
Los dos, un parlamento lleno de ladrones.
Que la pela es la pela en las autonoMidas.
Tú tienes una lengua; yo, un bendito dialecto;
pero no nos entienden desde hace siglos en el Congreso.
Los dos tenemos cuna romana,
el sol fenicio, el paso fronterizo del alma gitana.
Pan con aceite matando el hambre.
Yo, castillos de arena; y tú, castillos en el aire.
Y, aunque te pese,
aunque te duela,
te corre por las venas
mi sangre y mi jornal.
Los dos tenemos vagos, y un rey que alimentar.
Desde este sur sediento,
no es tiempo de envidias.
No te diré cobarde
si decides marcharte.
Tú siempre serás parte
de mi sagrada familia."