El sobiranisme tornarà a prendre aquest dimarts el carrer en una Diada de l'Onze de Setembre que serà, de nou, multitudinària i que, enguany, arriba emmarcada en el clima d'excepcionalitat política -i també judicial- que es va destapar a partir del referèndum de l'1-O. Presos polítics i exiliats, persecució política i judicial i una proclamació "política" de la República catalana. Aquests són els ingredients de la setena mobilització independentista consecutiva des d'aquella manifestació massiva que caminava amb el lema "Catalunya, nou Estat d'Europa".

2012: eleccions al Parlament. L’ANC, per molts encara una desconeguda, convoca una manifestació per la Diada que acaba sent tot un èxit. Formacions com Unió, representada pel president del comitè de govern, Josep A. Duran i Lleida, i per la vicepresidenta, Joana Ortega, deien que la marxa era un clam a favor del pacte fiscal. Nou dies després de la manifestació, Artur Mas s’havia de reunir amb Rajoy a la Moncloa per parlar-ne. Va tornar de buit (el president espanyol va ser poc hàbil i el va carregar d’arguments no acceptant ni tant sols obrir una comissió negociadora) i va convocar eleccions anticipades després d’una legislatura marcada per les retallades i l’ús de la geometria variable amb el PP, el PSC i ERC. La gran manifestació i el clam independentista va acabar de decantar CiU cap al sobiranisme i Mas es va fer seu el full de ruta del carrer. Va convocar eleccions amb el reclam d’una consulta independentista. CiU va perdre dotze escons, que van passar gairebé en bloc a ERC i l’espai de SI a l’hemicicle el va ocupar la CUP. El procés arrencava sense hiperlideratges i deixant enrere les ambigüitats.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=NQ64Pdx66SQ[/youtube]

2013: sense marxa enrere. Si Rajoy ja havia dit no al pacte fiscal, més sever encara va ser el seu no a la consulta pactada. Va ser l’any de la imponent cadena humana de la Via Catalana, a la qual es va sumar l’expresident Pasqual Maragall, i de l’atac feixista a la llibreria Blanquerna de Madrid aquell mateix dia. Es discutia si calia fixar ja la data de la consulta i de quin efecte tindria sobre el govern i els partits espanyols la gran mobilització. Mas ja apuntava en aquells dies a eleccions plebiscitàries com a possible pla B si no es podia fer el referèndum. Passés el que passés, quedava clar que no hi havia marxa enrere. Setmanes després s’acordaria la data del 9-N i una pregunta sobre la independència.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iffJ1TgljE0[/youtube]

2014: força per votar. Amb la negativa de Madrid al dret a decidir ratificada per àmplia majoria al Congrés a l’abril, l’espectacular V que va recórrer la Gran Via i l’avinguda Diagonal amb les nou barres de la senyera llençava dos missatges inequívocs: volem votar i ho volem per dir independència sí o no. En aquell moment es discutia com resoldre el veto de Madrid, que acabaria convertint el 9-N en un procés participatiu per escapar a la prohibició de l’Estat però que els ha costat un procés penal a Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Les negociacions entre CiU, ERC, ICV i la CUP van ser difícils i van aflorar tensions entre Mas i Oriol Junqueras sobre com gestionar el desafiament amb l’Estat malgrat que el 9-N acabaria sent un èxit de participació amb 2,3 milions de votants.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=iscGER90e8c[/youtube]

2015: majoria independentista. Marcaria l’arrencada de la campanya del 27-S, unes eleccions que van acabar tenint el caràcter plebiscitari que, d’entrada, els no independentistes negaven. L’èxit de mobilització va ser innegable malgrat les discussions polítiques del curs anterior, condicionat per unes eleccions municipals que van certificar un gir a l’esquerra i la importància de nous actors. Mas i Junqueras van acordar presentar-se conjuntament amb Junts pel Sí i la Diada va servir per agafar embranzida per unes eleccions que, si bé van deixar el bloc del sí a les portes del 50% (la digestió del resultat ha estat lenta), van donar-los a ells i a la CUP una majoria suficient –72 escons– per tirar endavant el procés.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bU0nKIMtCOc[/youtube]

2016, l’examen de Puigdemont: El carrer va voler donar una nova empenta (la majoria dels que eren al carrer esperaven que fos l’última) per complir el mandat que s’ha imposat l’independentisme. Puigdemont, un president imprevist i ara exiliat, va estendre la mà a l’Estat per exercir el dret a decidir, però va rebre de nou la mateixa resposta de sempre: un no rotund. Aquell any, Ada Colau, l’alcaldessa que va arribar a l’Ajuntament de Barcelona disposada a desobeir "lleis injustes", va decidir assistir-hi.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=KkuguDw-B4U[/youtube]

2017, la Diada del "sí": Han passat 12 mesos des d'aquell 11-S. 12 mesos que perduraran en la història de Catalunya. 12 mesos en què la República es va proclamar, però no implamentar. 12 mesos en què l'Estat va desplegar el seu aparell repressiu. 12 mesos en què 9 líders independentistes van ser privats de llibertat. En aquell Onze de Setembre, centenars de milers de persones van desbordar el carrer Aragó i el passeig de Gràcia de Barcelona per dibuixar un signe "+". Aquella mobilització va ser l'avantsala del referèndum de l'1-O. De les urnes en va sorgir un mandat que aquest dimarts el sobiranisme exigirà que s'implementi. 

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=w0c34RfVaTc[/youtube]